Llistes d'espera per parir

He tornat a la devoció antiga, a aquella fe del carboner que tenia la casa plena d'estampetes, de creus i de marededéus. Em senyo al llevar-me i al sortir al carrer perquè no m'atropellin, beneeixo el pa i tots els aliments amb l'esperança que no m'intoxiqui, repeteixo enfilalls de jaculatòries salvífiques, passo rosaris sencers i reso un grapat de novenes cada dia. Tot això per demanar salut.

És propi de la naturalesa humana enyorar allò que no es valorava prou quan es tenia. En quatre dies hem passat de dir pestes de la sanitat catalana a descobrir que teníem un gran sistema públic de salut. El discurs oficial diu que no es perden qualitat ni prestacions, però els professionals que viuen el dia a dia des de dins dels consultoris i els hospitals comencen i no acaben quan t'expliquen com es van deteriorant les condicions de treball. Menys llits, menys serveis, menys personal, menys sous, menys material, menys anàlisis, menys proves, menys mitjans. Em diu un metge veterà que a aquest pas s'acabaran fent llistes d'espera per parir.

A qui m'he de creure? Al conseller que, amb una llengua bífida com unes tisores acabades d'esmolar, minimitza l'abast de les retallades? O al personal de la bata blanca? El cert és que ningú no vol caure malalt. És ja una conversa quotidiana el temor de veure's atrapat en l'embut hospitalari. Això sí que és pànic col·lectiu i no la ximpleria del Halloween. Per això jo reso i encenc llànties a sant Llorenç perquè em protegeixi de les cremades, a santa Llúcia perquè em conservi la vista, a sant Roc perquè em deslliuri de les infeccions, a santa Apol·lònia per no tenir mal de queixal, a sant Blai perquè em guardi dels mals de la gola. I a santa Rita, patrona dels impossibles, perquè el conseller Boi Ruiz canviï de ram i es dediqui a la jardineria o a les manualitats, feines en les quals pot excel·lir en l'ús de les tisores sense que ningú prengui mal.