Ni independència ni sobirania

Tot i que la vida ens mostra reiteradament molts exemples de grans fracassos, un dels errors que es cometen molt sovint és que, quan es fa un contracte, no es preveu quines són les responsabilitats, les obligacions i les penalitzacions que comporta qualsevol actuació deslleial i contrària a l'objectiu del contracte. L'eufòria del moment fa impensable preveure qualsevol acció punitiva, i fins i tot si algú prudent vol proposar introduir-hi clàusules d'aquesta mena ràpidament hom pensa que és un malpensat. I precisament una de les millors coses que es poden fer en qualsevol contracte o tractat és deixar clar quines serien les conseqüències d'un trencament i els seus costos.

La Unió Europea s'ha anat fent com si es tractés d'una reunió de col·legues, pensant sempre en la bondat i les lleialtats de cadascun dels països membres. Una versió infantil del “tothom és bo”. L'eufòria era tan gran que fins i tot es van comprometre a prendre decisions per unanimitat i van permetre que qualsevol estat pogués vetar.

Segurament aquesta fórmula de col·legues va ser imprescindible per construir una cosa que no existeix: la Unió Europea. I no existeix perquè la primera condició imprescindible és que es requereix un inexistent “sentiment d'europeus”. I fer una UE sense europeus és molt complicat.

De la mateixa manera que la UE, l'eurozona avança amb sotragades, amb ensurts i amb grans crisis, i aquesta setmana ha fet un gran pas endavant. La proposta de referèndum de Iorgos Papandreu ha provocat que per primera vegada es deixés clara la gran regla d'or, que, com tothom sap, és la que diu: qui té l'or fa la regla. I així ho han recordat al primer ministre grec Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, amb una claredat meridiana: “Europa implica drets, però també deures”, “fer un referèndum sense avisar no està bé”, “sortir de l'euro és sortir de la UE”, “mentre no hi hagi unanimitat a l'hora d'acceptar les mesures pactades, no alliberarem els 8.000 milions d'euros” i “no podem dir als contribuents alemanys i francesos que han de deixar diners als grecs i que el govern grec digui que les regles no són per a ells”. Però s'ha avançat més, i la diplomàcia ha quedat relegada a l'eficiència. I a Itàlia l'han sotmès a vigilància o, dit d'una altra manera, ha estat intervinguda, sense gaires embuts ni miraments. Ni Berlusconi ni Bossi ofereixen confiança i, per tant, l'FMI i la UE vigilaran els seus comptes i el compliment de les seves polítiques de reducció del dèficit. A l'Estat espanyol, en plena campanya electoral i declivi socialista, no s'ha volgut fer cap més intervenció que una recomanació en la necessitat d'aprofundiment de les reformes. Però, passat el 20-N, si seguim amb mitges reformes, aviat notarem el seu alè. S'ha acabat el col·leguisme i hem entrat en l'era de la seriositat calvinista.

I quin ensenyament hauríem de treure d'aquests dies? Doncs el primer de tots és que ens ha de quedar clar que una de les maneres més clares de perdre la independència d'un país és l'endeutament exagerat. El mateix diccionari, en el mot independència diu: “Exempció de dependència.” I, per a una família i un país, passar certs límits d'endeutament suposa perdre la seva independència. Grècia en pocs dies necessita una bestreta d'un nou crèdit de 8.000 milions d'euros per poder pagar pensions, funcionaris i altres despeses corrents de qualsevol govern ja que, si no, col·lapsaria l'Estat. Quan una gran majoria dels “indignats” de la plaça Sintagma estan en contra de les imposicions de la UE, no són conscients del que suposa per a ells la no-Europa i, per tant, arribada aquesta situació, Grècia ha passat de ser un país independent a dependent. I, quan es perd la independència, també es perd sobirania: “Europa comporta deures.”

També Itàlia ha notat que ser a Europa, a més de drets, comporta deures, i així ho han recordat ostensiblement al president Silvio Berlusconi.

Probablement aquest binomi de Merkel i Sarkozy no era pas el que més desitjàvem els que sí que ens sentim europeus i volem una vertadera Europa unida. També és cert que els catalans ho tenim més fàcil d'entendre, puix que no tenim el pòsit del nacionalisme d'estat que dificulta qualsevol govern europeu efectiu. I també ens sentim molt més fàcilment europeus. Però, vist com van les coses, s'ha complert aquella constant que diu que, quan no hi ha poder o no s'exerceix, algú l'acaba ocupant i exercint, i avui tenim un executiu europeu de fet.

Quan a casa nostra algú es queixa o s'indigna de la reconducció de la despesa que està fent el govern per reduir el dèficit, caldria que fes una anàlisi del que ha passat aquesta setmana tant a la UE com a l'eurozona, així com al G-20. Ah! I per als que encara en dubtaven, l'única manera de ser independent i sobirà respecte dels mercats és no estar extremadament endeutats. Ens agradi o no ens agradi, la regla d'or funciona sempre.