Els escolanets de la Masia

Fa uns dies es va inaugurar la nova Masia del FC Barcelona. L'espectacle inicial va tenir tota l'aparença d'una consagració ritual i els missatges de benvolença, virtut i esforç que es van llançar urbi et orbi com a marca de la casa i del joc disciplinat, rigorós, virtuós del primer equip de futbol, van ésser realment una prèdica, a imitació de l'estil del pare fundador, l'aviat beat Josep Guardiola, el qual predica, certament, la bondat de l'esforç, el treball, la feina ben feta i el llevar-se d'hora i cantar les matines abans que el sol gairebé surti. Però tot això ja era sabut i no em va sorprendre; potser la intensitat de la promesa regenerativa del projecte, però al capdavall està tot tan desbordat, que no hi vaig caure del tot, encara. Fins que, fullejant els diaris, vaig observar un plànol de la residència dels nois i a poc a poc vaig anar recordant l'esperit montserratí que de petit, per raons familiars, vaig poder conèixer, i se'm va fer avinent la incomparable semblança, que se'm va anar il·luminant com un far. Però el detall que em va corprendre va ser llegir que tenen prohibides les consoles i els jocs d'ordinador. Ahà, em vaig dir, la Catalunya desorientada ja té la seva brúixola perduda; ja tots els professors de Catalunya i de més enllà, quan vulguin alliçonar l'alumne i els seus pares, els podran dir: els nens de la Masia no tenen jocs d'ordinador i per això arriben tan lluny. Magnífic, vaig pensar, ja tornem a tenir una
guia, després del fenomenal desordre que han imposat a l'educació tots els pedagogs ministerials i tota la caterva
de psicopedagogs en nòmina. Ja torna l'ordre i el rigor: la prohibició!

Ah, quin alleujament. Assegut a la sala de professors, em vaig sentir renéixer. Però immediatament em va venir un dubte torturador: i si un dia no guanyen, si el Messi la falla, si s'inicia el desencís, si baixem a segona divisió? Llavors, què farem els defensors del rigor, del llevar-se d'hora, de prohibir l'estultícia i l'estupidesa per decret d'una vegada? Què farem els que creiem que els pares i mares que han dimitit de fer de pares i mares, i s'han volgut confondre amb el seu fill o filla, tenen la més gran responsabilitat en aquest desori, fins i tot més enllà dels pedagogs i de la inversemblant falta de nivell dels llicenciats universitaris i de tota la universitat junta? Oh, quina base tan fràgil els nois de la Masia!

Un, que coneix bé l'ètica, l'estètica, la captinença i el rigor dels monjos de Montserrat i del seu emblema, l'Escolania, no pot acabar de creure que la flama d'aquell far espiritual que fou Montserrat i els seus nois de veu angèlica hagi passat a mans d'uns futbolistes. Però és així, amics. Ara hi ha bufetades per fer entrar el nen a la Masia, igual que fa quaranta anys n'hi havia per entrar a l'Escolania. O sigui que hem passat de l'ètica metafísica a la ètica física: el Virolai és l'himne del Barça. Això és un fet. I així com vam abandonar l'espiritualitat montserratina, perquè els temps estaven canviant, ara hem abraçat l'espiritualitat de la Masia com a flama irredempta del país. Però el futbol, amics, no és Déu, a pesar de Maradona. L'atuïment futbolístic no pot aguantar un ideal ètic i espiritual. Això és purament i simplement una decadència. No perquè els monjos de Montserrat tinguin cap raó més vertadera, sinó perquè la vertadera raó del món del futbol són els diners, i jo no sóc capaç d'educar un fill meu sota el lema del treball ben fet i l'esforç, si al final allò que passa és que una pilota entra o no, enmig d'un terrible enrenou d'interessos comercials. Potser aquesta generació actual de futbolistes està reservada per a la glòria, i així ho sembla, però la següent ho tenen pelut, si no fan, com a mínim, el mateix. Almenys els monjos i els escolans canten i resen, i no competeixen en res. Perquè l'autèntic esforç no és competir i guanyar, sinó ser algú.

Però consolem-nos: igual que a l'Escolania, els nois de la Masia tenen prohibicions. Tot aprenentatge requereix una captinença. I les noies? Ah, aquesta sí que es tota una altra cosa. Aviat estaran a tot arreu. Potser seran elles qui ens diran el què. Els nois, que juguin a pilota.