La docència
de permeabilitat educativa i de docències compartides.
Que no ens faci por
En els darrers temps les opinions i les veus crítiques sobre l'educació proliferen i ocupen espais destacats en els mitjans de comunicació. Fa pocs anys era estrany que els temes educatius ocupessin els principals titulars dels mitjans. A poc a poc s'ha anat instaurant una major consciència social de la importància que té l'educació per al present i el futur de la nostra societat. Això, sens dubte, constitueix un fet molt positiu.
Tanmateix, inevitablement, el reguitzell de notícies, d'estadístiques, d'informes internacionals, de comparacions, de propostes i reaccions, de canvis sobre els canvis, d'anades i vingudes, etc. pot acabar causant un estat d'ànim d'un cert neguit, o de desconcert i cansament, a una bona part del professorat. De tant en tant algunes notícies contribueixen a aixecar la moral dels mestres i professors, sobretot quan es destaquen experiències reeixides o millores constatables, però també
hi ha notícies i opinions que fan pensar que en alguns aspectes no tot o tothom ho està fent el millor possible.
En aquest segon cas no resulta prudent ni intel·ligent reaccionar a la defensiva, negant la realitat, protestant perquè certes notícies minen la nostra moral,
derivant les responsabilitats a tots els altres agents (famílies, administració, la
joventut d'ara, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, les drogues, etc.). No. No s'han de fer derivacions. Cal enfrontar-se obertament als aspectes que
no acaben d'anar prou bé i que depenen prioritàriament –encara que no exclusivament– de nosaltres, dels mestres i
dels professors. Com a professionals
també podem millorar i ho hem de fer
sense excuses ni dilacions.
Que hi ha força professors que ja ho fan molt bé? Ben segur. Que n'hi ha molts que s'esforcen cada dia per fer-ho el millor possible? I tant, i per això malgrat tot tenim un bon sistema educatiu que aguanta moltes dificultats i bastants problemes nous, així com d'altres de vells que costen molt de superar. A les nostres aules hi tenim –almenys fins al setze anys– el 100% de la població. Hi ha els més talentosos i els menys, els més estudiosos i els menys, el més necessitats d'ajuda i els que menys
ho estan, els encuriosits i els passotes,
etc. Per això mateix la professió docent exigeix un esforç de formació permanent, un alt grau d'exigència continuada, un
esperit de servei molt sòlid, una adequada estabilitat i equilibri emocional personal, una fervorosa passió per ensenyar i facilitar l'aprenentatge dels altres i una gran capacitat d'observació, de paciència, de perseverança i de fe. De fe en el poder de l'educació, en uns resultats que només emergeixen a mitjà o llarg termini.
Com ho podem fer millor? Mantenint la moral alta tot aprenent dels col·legues
i dels centres que se'n surten i que fan bona feina. Aprenent d'ells amb modèstia
i sense menystenir les fites que aconsegueixen. Humilitat també per reconèixer que la docència requereix innovació, experimentació, avaluació i aprenentatge constants. Adonar-se que per promocionar valors i actituds primer s'ha de ser
referent de comportaments i actituds
per als nostres alumnes. També cal apostar per fer de la professió docent una
tasca compartida si volem que esdevingui plenament eficaç. Els reptes que hem d'encarar són tan gegantins que no els podrem abastar en solitari. En els propers anys exercir de mestre o professor ja no
serà una tasca individual sinó col·lectiva, al temps que a l'aula es requerirà un enfocament multidocent.
Hem d'aprendre a treballar en equip i així sentir-nos forts per encarar els reptes de futur d'aquesta professió. Les crítiques no ens haurien d'afeblir moralment sinó que, al contrari, ens haurien d'enfortir en constatar que en la gran empresa col·lectiva d'educar no estem sols. Per tant, responguem amb professionalitat, treballem en equip i no ens refugiem en tancats individualismes. Vénen temps de permeabilitat educativa i de docències compartides. Que no ens faci por.