Telefónica no llegeix diaris

El desem­bre del 2007 em diri­gia públi­ca­ment a Telefónica en un arti­cle publi­cat en aquest diari, titu­lat Omni­po­tent Telefónica, en què dema­nava edu­ca­da­ment que reti­res­sin un cable de telèfon que s'havia desprès de la línia i havia cai­gut damunt les plan­tes del jardí de casa meva. Expli­cava la pere­gri­nació de telèfon en telèfon: d'atención al cli­ente a ins­ta­la­ci­o­nes, d'allà a man­te­ni­mi­ento i després a averías. D'averías una altra volta a atención al cli­ente... Set­ma­nes i més set­ma­nes sense acon­se­guir acla­rir res. “Don David, esta­mos en ello”, deien. Jo feia: “¿No es posi­ble hablar con alguien con atri­bu­ci­o­nes para orde­nar que lo repa­ren de una puñetera vez?” Ningú con­testà! El mes de març del 2008 es pre­sentà un ope­rari que ho va mig arre­glar. No va callar ni un moment; deia que no era cosa seva. Ver­ta­de­ra­ment no ho era: al cap d'un mes tor­nava a pen­jar igual­ment. Després de molts intents fallits per telèfon, el març del 2010, en un altre arti­cle titu­lat Una empresa exem­plar, expli­cava l'odis­sea dels dos anys i escaig. Com que fins lla­vors m'havia diri­git a la into­ca­ble en català, aca­bava l'escrit amb unes parau­les en cas­tellà. Deia així: “Señor pre­si­dente: Aún con el res­peto y con­si­de­ración que Ud. me merece, he de decirle que, como tan­tos, estoy harto de la “atención al cli­ente” de la empresa que Ud. pre­side. Enti­endo que expre­sado gráfica­mente defi­nirá mucho mejor este sen­ti­mi­ento gene­ra­li­zado. Así pues, sepa que el har­tazgo me llega hasta los mis­mos cojo­nes. Dicho sea con perdón, claro”. Alguns em van dir que m'havia pas­sat i que la rèplica seria forta. Doncs es van equi­vo­car. Si hagués dit collons, en català, pot­ser no ho hau­rien entès, però amb l'esforç de tra­ducció fet, es podia inter­pre­tar prou bé. Doncs res de res. S'ha d'adme­tre: Telefónica no lle­geix dia­ris. L'estiu pas­sat vaig fer algu­nes tru­ca­des a telèfons reco­ma­nats, amb els resul­tats de sem­pre. Un dels tres pals de soca de pi de la línia que decora el jardí ha cai­gut. Amb el meu paleta l'hem plan­tat nova­ment força be, però no sosté el cable: des del 2007, des­cansa recol­zat en una tanca de gli­ci­nes, arbust enfi­ladís molt prolífer, amb flor sem­blant a la del lilà. He de dir que el cable reco­bert total­ment de bran­catge s'hi sent bé. Cada any, en flo­rir les gli­ci­nes, m'ha fet la impressió que el senyal telefònic arri­bava per­fu­mat. Ha estat una il·lusió: la gli­cina és ino­dora. He tin­gut a les mans les tiso­res per aca­bar el pro­blema, però els meus veïns i jo que­daríem inco­mu­ni­cats, és clar. Ara fa qua­tre anys que començà l'afer i és pos­si­ble que hagi batut algun rècord. D'altra banda en sor­tir al jardí, tinc motiu per enge­gar un renec de cara endin­tre que, a vega­des, serena les tri­bu­la­ci­ons que em per­se­guei­xen. He arri­bat a un punt d'equi­li­bri en què no sé què és millor: que el tre­guin o que el dei­xin? És com de la família!