Opinió

Ara torno

Monuments a la incompetència

A Sevilla tenen des de l'any 1999 un magnífic estadi olímpic per a 60.000 espectadors que va costar 120 milions d'euros (20.000 milions de pessetes de llavors). És l'estadi olímpic de La Cartuja. I no saben què fer-ne des de llavors. Des del mundial d'atletisme que va ser inaugurat, s'hi han disputat una final de la copa de la UEFA, dues de la copa del Rei i la copa Davis el 2004, i alguns concerts musicals, una beatificació d'una monja, una convenció de testimonis de Jehovà. No hi ha esdeveniment, però, en què no s'hi perdin diners. Només en impost de béns immobles l'estadi paga quasi mig milió d'euros. Però s'han fixat en la denominació de l'estadi: “olímpic”. Sí, vostès saben tan bé com jo que a Sevilla no s'hi han disputat mai uns Jocs Olímpics, ni probablement s'hi disputaran mai. El que potser també hauran endevinat ja és que aquest article ve a ser una mica una crònica de la irracionalitat en la gestió pública. A partir d'un exemple palmari. Si aquest estadi es denomina “olímpic” és perquè les autoritats sevillanes i andaluses van decidir presentar la candidatura de la ciutat per organitzar els Jocs Olímpics del 2004, tot i que sabien que un dels competidors per a aquells Jocs era Madrid. A la capital espanyola van ser més modestos. Van construir l'estadi de La Peineta, per a vint mil espectadors i amb un cost d'un terç del de La Cartuja. Això sí, ara hi ha un projecte per ampliar-lo amb un pressupost de més de 250 milions d'euros. L'Atlético de Madrid va refusar traslladar-s'hi, igual que el Sevilla i el Betis, a La Cartuja. Tots mantenen el seu estadi. I aquells Jocs del 2004 no es van fer ni a Madrid ni a Sevilla. Es van fer a Atenes. En fi, aquesta és una història de les tantes que ara s'expliquen de la dilapidació de diners públics en infraestructures que no es fan servir o que no es poden mantenir. És com les piscines cobertes i els pavellons esportius que cada poble volia tenir en propietat a tocar dels del poble veí.

Penso en tot això ara que els alcaldes de tot arreu competeixen en idees imaginatives per estalviar despeses. Des dels que no fan fotocòpies fins als que volien apagar els semàfors de nit. I alguns encara volen que els aplaudim pel seu rigor estalviador. El que s'hauria d'aplaudir és el rigor en època de bonança. No hi hauria els monuments a la incompetència dels quals ara no se sap què fer-ne.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.