Des de Stanley Park
Aquesta és una història que començà amb un agradable passeig pel parc més bonic de Vancouver. M'acompanyava una professora i la conversa era el patrimoni d'un poble. Ella, canadenca de tercera generació i jueva des de la perpetuïtat, reconeixia que la simbiosi dels catalans amb el patrimoni, des del seu punt de vista, era més que dubtosa. Per a mi, la seva radicalitat obeïa més a la nostra inexplicable manera de ser que a una tendència, per part de la gent de casa, a defensar allò que no hi és o és intangible: com la cultura o la memòria dels que han viscut abans que nosaltres. La perplexitat d'un estranger sobre els catalans, sovint, rau a no adonar-se de tota la riquesa que tenim i la manca d'orgull a conservar i posar-la a l'abast dels altres.
Esa-Jane, així es diu la professora, recordava les peripècies de la seva branca materna, que venien de Vilnius, on va néixer i desenvolupar-se el que seria una institució modèlica: YIVO, l'Institute for Jewish Research, que s'establí a l'actual Lituània el 1925 i des de 1940 començà a ubicar-se en la 16th Street de Manhattan, Nova York. YIVO és la memòria històrica del poble jueu, pel que fa al llarg viatge des de l'Europa de l'Est fins a la llibertat. És un recompte meticulós d'aquelles coses que van ser importants: com un rebut del pa, la carta d'una mare, una pel·lícula familiar o el pòster d'un concert de barri. La seva biblioteca disposa de 385.000 volums en dotze llengües i els seus arxius consten de més de 24.000.000 peces personals d'aquella comunitat, que les va conservar al llarg del periple, fins a la llibertat i amb el risc que representava si eren descoberts per la Gestapo en totes les formes que aquesta va prendre, a l'hora de reprimir la llibertat d'aquells jueus asquenasites, encara sense pàtria. YIVO és molt més que un símbol de resistència, és un organisme viu i dedicat a preservar i ampliar una llengua: jiddisch, i el patrimoni que l'envolta.
Sobta reconèixer la gent que l'impulsà: Nochum Shtif, un escriptor que contrastava “un nacionalisme jueu possible” amb una “visionaria tendència hebraica”, o sigui vella i descontextualitzada, d'aquells altres jueus que, en una seqüència prolongada d'autoodi, “assimilaven la cultura russa o polonesa”. Max Weinreich, un director de teatre enamorat dels nens i la seva riquesa imaginativa, i Elias Tcherikover, un historiador, completen el grup de tres homes –dic, i al mateix moment la professora em corregeix: “Tres homes i les seves famílies”– que van encetar aquest projecte, un exemple de coherència per demostrar l'amor a unes tradicions i una llengua per damunt de les circumstàncies.
Explicar les peripècies de la majoria d'arxius de YIVO durant la Segona Guerra, el seu trasllat per les tropes de Hitler, des dels guetos a Berlín, fins a la salvació final a Nova York, és una aventura fascinant d'aquest sentiment de preservació dels valors quotidians i de l'excelsitud de la naturalesa humana.
Acabàvem el passeig quan m'assaltà el dubte: hem fet prou pel patrimoni català? Evidentment que s'ha encetat una tasca ingent, però algú reconeix que estem a les beceroles de recollir tot el que representa o ha significat, en el passat proper, estar i ser català? Actualment, no fem més per la manca de diners? Diuen. O perquè les intencions de l'enemic no estan declarades? Potser no sabem llegir els signes dels temps? Potser. La reflexió amb l'Esa-Jane se centrà en la lleugeresa amb què tractem manifestacions culturals i humanes que són imprescindibles, perquè el catalanisme com a doctrina social es pugui desenvolupar amb una fortalesa de principis i d'objectius que els dóna continuïtat a través del patrimoni. Sabem reaccionar quan ens toquen la llengua. Sens dubte. Però el patrimoni, la preservació dels mots i les idees en forma d'art o pura narració o crònica? No estic segur de tenir apamades les responsabilitats del que ens hi juguem i de què perdrem els propers anys.
