“El favorit”, a Madrid
Un rei, un músic i un bandoler. Per aquest ordre. Aquest va ser el resultat de les votacions de l'audiència de TV3 per a escollir El favorit personatge de la història de Catalunya, mitjançant el programa presentat per Toni Soler i complementat per l'avui president d'ERC, Oriol Junqueras. Any 2005, per a donar més claus de context. Entre els 13 candidats a favorit hi havia personatges de diversos tipus, dels quals 5 eren polítics: cap d'ells no va pujar al podi, com ho van fer Jaume I, Pau Casals i Serrallonga. I per sota de tot, si no recordo malament (la web no ho permet consultar), va quedar derrotadíssim en Francesc Cambó.
No sé si va ser per la inoblidable (i censurable) ganyota de desaprovació que li va dedicar en antena en Titot, cantant dels Brams, o si va ser pel rerefons poc èpic que conté el personatge en l'imaginari general: però el cas és que el pactisme, la moderació, la via del catalanisme constructiu i dialogant amb (i en) les Corts espanyoles quedaven fortament humiliats en directe. Com ja fou castigat Cambó en vida, quan va aparèixer com a polític massa pacient amb l'agressivitat de la política espanyola envers les reclamacions catalanes, cosa que li va valer diverses i sonores derrotes electorals. El pactisme, ja sigui el de la Lliga, el de CiU, o el de la mateixa ERC (a l'era republicana i també a l'era tripartida), a la llarga ens fa pujar la mosca al nas. Tant se val que hagis promogut exposicions universals, que hagis forjat a les Corts la possibilitat de tenir el primer govern autònom de Catalunya o que hagis creat la Fundació Bernat Metge: tot pacte amb els partits de les Corts retorna en forma d'un “Visca Macià, mori Cambó” extensible a qualsevol de les formacions catalanes que s'hagi implicat massa en política espanyola.
A això el Molt Honorable Heribert Barrera aportava que “a Madrid se'ns hi ha perdut absolutament tot”, com a resum de la gran paradoxa. Volem aconseguir progressos en autogovern i en canvi no estem disposats a negociar-hi: volem que ens ho donin perquè és de justícia, de tal manera que qualsevol preu en forma de pacte polític o de suport parlamentari a les Corts ens sembla sobrer. Pujol fou fortament castigat pels pactes amb el PP malgrat els traspàs de la gestió dels ports d'interès general i les competències en policia, entre d'altres coses, però també els pactes d'ERC amb Zapatero (amb balcó de la plaça Sant Jaume inclòs) van fer vessar paciències i també hem vist recentment, gràcies de nou a l'equip d'en Toni Soler, com el mateix Macià va haver de negociar el que semblava la plena sobirania. De tot això, alguns en deien i en diuen traïdoria: per què hauríem de pagar un preu o negociar per un dret teòricament inalienable?
Perquè fins i tot els monarques absoluts negociaven les seves divines sobiranies. Entre ells i amb l'altre sobirà diví, el papa de Roma. Perquè la unilateralitat té ressaca i perquè no estem sols al món. I en el fons tant se val, per tant, que Duran o Bosch o Chacón o Fernández Díaz siguin o no independentistes: tant se val perquè a les Corts espanyoles sempre, sempre, sempre hi estem i hi estarem negociant la nostra sobirania. Sempre, en el fons de tot, hi estem negociant la independència o la no-independència de Catalunya. I quan prenem consciència d'això, és quan ens cal dir: per a negociar en nom de Catalunya, quin partit dels que tenim té més força? Quin fa veritable respecte a Madrid? Qui ens ofereix més cartes?
