Paons

La setmana passada el president de Telefònica, César Alierta, va exhibir enmig de la calle Serrano de Madrid símptomes de la síndrome del paó, tan pròpia dels ricassos que sempre despleguen les plomes més acolorides del galliner. L'empresari va baixar a fer un cafè a una terrassa a les tres de la tarda, va requerir els serveis d'un enllustrador i, un cop va tenir les sabates netes, va recompensar-lo amb cent euros. El cafè se'l va prendre tot fumant-se un havà, en va pagar deu euros i va marxar sense esperar el canvi. Un dels trets més immorals de la possessió de grans fortunes en temps de grans estretors és la necessitat de fer-ho saber, la indecència de remarcar-ho als pollastres plomats amb qui comparteixes el galliner però no pas el pinso. Com el gerent d'aquella empresa que, després d'aplicar una retallada de sous, va a la feina amb el cotxe nou d'alta gamma. O aquell altre que, després de la tempesta d'una reducció de plantilla, se'n va a fer un creuer de luxe per refer-se de l'estrès. Alierta no ho sembla pas, d'estressat, i això que el maig passat la companyia que presideix va anunciar l'extinció del contracte de 8.500 treballadors al llarg dels propers cinc anys. La seva alegria d'esperit té una explicació ben senzilla: el 2010 va cobrar una retribució de 8,6 milions d'euros entre calés i accions. Només li va faltar encendre l'havà amb un bitllet de cinquanta. L'endemà que es va saber com se'ls gasta l'Alierta el diari portava aquest titular sobre Itàlia: “El primer ministre Mario Monti promet als italians repartir el pes dels sacrificis”. Doncs que no es facin il·lusions, els italians, que les crisis sempre reparteixen els sacrificis de la mateixa manera: els paons encenent havans amb bitllets de cinquanta i nosaltres arrupits enllustrant-los les sabates.