Opinió

Cap a un govern d'unitat

A finals de la setmana passada començava la remor dels empresaris a favor d'un govern de concentració. Rajoy s'afanyava a desmentir cap predisposició

Aquest dilluns ens lle­va­rem havent resolt alguns del dub­tes d'aquesta cam­pa­nya. Haurà estat el suport al PP més gran del que mos­tra­ven les estadísti­ques? Superarà, a Cata­lu­nya, la ter­cera posició? Haurà estat el can­di­dat de CiU, ate­ses les seves decla­ra­ci­ons sobre l'homo­se­xu­a­li­tat, la immi­gració o el dret a deci­dir, el millor dels can­di­dats pos­si­bles per repre­sen­tar la trans­ver­sa­li­tat de la pro­posta de pacte fis­cal? Quin haurà estat el grau de càstig final a la manca de pro­pos­tes, a l'embar­bus­sa­ment demagògic i popu­lista, del soci­a­lisme espa­nyol i català?

La qüestió que encara tri­ga­rem unes set­ma­nes a resol­dre és si hi haurà un govern de con­cen­tració. I les pres­si­ons perquè així sigui, cada cop sem­bla més clar, s'inten­si­fi­ca­ran a mesura que avanci el temps. A finals de la set­mana pas­sada començava la remor dels empre­sa­ris a favor d'un govern d'uni­tat. El can­di­dat Rajoy s'afa­nyava a des­men­tir cap pre­dis­po­sició. També l'expre­si­dent Pujol expres­sava la seva pre­venció a avançar cap a un govern de con­cen­tració. Un govern amb majo­ria abso­luta ha d'assu­mir la seva res­pon­sa­bi­li­tat, no pot mirar cap a una altra banda, deia. El fet és que els casos grec i italià ja ens donen una pista sobre la seqüència a seguir: pres­si­ons dels mer­cats sobre el deute sobirà, prima de risc en màxims, sol·lici­tud d'ajut a Brus­sel·les, és a dir al Banc Cen­tral Euro­peu (BCE), és a dir, a Ale­ma­nya. Suport a canvi d'una política d'aus­te­ri­tat extrema. Reta­lla­des, esclat social, pressió crei­xent sobre els par­tits i, final­ment, governs d'uni­tat.

L'Estat espa­nyol ja ha avançat força en aquesta seqüència. Com reflec­tei­xen uns dels teòrics ins­pi­ra­dors de la política econòmica popu­lar –lle­geixi el lec­tor Nada es gra­tis, del grup d'eco­no­mis­tes de Fedea– vista la pressió dels mer­cats, l'única opció fac­ti­ble per part del govern espa­nyol passa per dur a terme una política de xoc urgent. Un con­junt de mesu­res que, s'afa­nyen a dir els autors en el seu lli­bre, molt difícil­ment podran cor­re­gir a curt ter­mini els greus dese­qui­li­bris d'uns pres­su­pos­tos públics edi­fi­cats sobre anys de bom­bo­lla i dis­pendi. I aquí els cata­lans hi hauríem d'afe­gir, sobre anys de sag­nia fis­cal.

El greu pro­blema d'aquest plan­te­ja­ment és que, com el crei­xent con­sens sem­bla demos­trar, la situ­ació de la crisi del deute espa­nyol ja no està a les mans del govern entrant. El futur govern podrà inten­tar acom­plir les exigències ale­ma­nyes d'aus­te­ri­tat, però, com es fa evi­dent, ni tan sols això garan­teix la recu­pe­ració de l'equi­li­bri pres­su­pos­tari. Tam­poc el crei­xe­ment de l'eco­no­mia. El camí de la recu­pe­ració ja només està en mans del BCE, és a dir, de Berlín. I sem­bla evi­dent que la can­ce­llera Merkel pensa jugar la carta de l'aus­te­ri­tat fins a les últi­mes con­seqüències. El dar­rer argu­ment per fer front a la volun­tat de països com França o el mateix Estat espa­nyol per tal d'acti­var el BCE com a pres­ta­dor d'últim recurs és la inca­pa­ci­tat dels trac­tats euro­peus per per­me­tre-ho. Ale­ma­nya no col·labora, almenys de moment.

Enmig d'aquesta bata­lla dins la UE, el dubte és si Berlín no haurà ja esti­rat massa la corda. Si el camí de l'aus­te­ri­tat des­es­pe­rançada que se'ns imposa no haurà ja dina­mi­tat de manera irre­ver­si­ble la con­fiança dels ciu­ta­dans cap als par­tits polítics i cap a la democràcia. Si la política ale­ma­nya de pal sense pas­ta­naga no haurà arri­bat ja a un punt de no-retorn en el qual el pla B euro­peu ja no sigui la com­pra mas­siva de bons sobi­rans ni l'emissió d'euro­bons per part del BCE, sinó direc­ta­ment la fallida de l'euro i del pro­jecte euro­peu. El dubte final, no de tipus econòmic ni polític sinó social: si els estats, governs i ciu­ta­dans, sot­me­sos a les pres­si­ons d'ajust i, sobre­tot, a la manca d'espe­rança no s'esti­ma­ran més anti­ci­par el mar­tiri de la sor­tida des­con­tro­lada que no pas con­ti­nuar llis­cant pen­dent avall.

Enmig de la tem­pesta, David Mili­band, germà del líder labo­rista britànic, en un recent arti­cle al Finan­cial Times sobre la crisi de l'euro recor­dava que tot sis­tema polític se sosté en un deli­cat equi­li­bri entre legi­ti­mi­tat i eficiència. Esti­rant aquest fil i apli­cant la recepta a l'Estat espa­nyol podríem dir que a mesura que les mesu­res d'ajust no resol­guin el pro­blema del deute, la pressió recaurà sobre la legi­ti­mi­tat del sis­tema. L'exem­ple grec i italià ens par­len aquí de la manca de volun­tat dels par­tits per tal de fer front a les resistències inter­nes, als grups de pressió i a les xar­xes d'inter­canvi de favors cre­ats. Ens par­len de la inca­pa­ci­tat dels par­tits per tal de cons­truir governs d'uni­tat. Nova­ment Grècia i Itàlia són exem­ples de la difi­cul­tat d'avançar cap a governs de con­cen­tració. Els par­tits s'esti­men més la cessió tem­po­ral de la sobi­ra­nia cap a governs de tecnòcra­tes. Què vindrà després?

Per al cas de l'Estat espa­nyol sem­bla evi­dent que la pri­mera de les pres­si­ons recaurà sobre la neces­si­tat de recalçar la legi­ti­mi­tat del sis­tema. Un PP amb ganes de repar­tir el pes de la mot­xi­lla ben segur hi posarà molt de la seva banda. La nega­tiva del PSOE, fidel reflex de l'acti­tud dels popu­lars en aquesta pas­sada legis­la­tura, sem­bla des­comp­tada. La manca de lide­ratge i de posi­ci­ons clares dins el soci­a­lisme encara ho farà més difícil. Els següents de la llista seran CiU i el PNB. Els par­tits de l'ano­me­nat naci­o­na­lisme res­pon­sa­ble. Mal­grat l'adver­ti­ment que Cata­lu­nya cobrarà per enda­vant, la pressió sobre el par­tit naci­o­na­lista serà ter­ri­ble. Tan gran com les urgències de Cata­lu­nya per posar fi al dèficit fis­cal. La força de Cata­lu­nya, deia l'eslògan de CiU. Aviat el posa­ran a prova.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.