Passi-ho bé, que cauen gotes!

Avui és un bon dia. Fa 79 anys de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. És la data de la mort del dictador Francisco Franco, de tan infausta memòria per al poble català, la cultura i la llibertat. I una jornada electoral, cosa negada durant tantes dècades. Podem escollir qui ens representarà a les corts espanyoles. La gent que tenim una visió nacional de la política i ens la mirem en clau progressista, no tenim dubtes de qui votar al País Valencià i a les Illes, amb possibilitats d'obtenir escó, per primer cop. Al Principat, les forces que hi accediran són les que ja hi són ara i no se n'esperen canvis espectaculars, més enllà d'uns escons amunt o avall. Res, però, que permeti capgirar la correlació de forces actuals i l'estatus polític del nostre país. Podem anar encara pitjor que ara, però no es preveu l'arribada de bon temps en el nostre panorama meteorològic.

Tothom va a salvar els mobles o a tenir-los per primer cop, però no es produirà un capgirell històric. Els partits catalans serem sempre minoria allà. Sumant tots els escons obtinguts als Països Catalans, serem minoria a les corts espanyoles. I continuaríem sent-ne, per més que l'opinió de tots els nostres representants fos la mateixa. Ni tan sols amb la representació del País Basc i la de Galícia, en el supòsit impossible que sostinguessin el mateix posicionament polític, no modificaríem el nostre pes real a les institucions estatals. Sempre hi haurà una majoria demogràfica espanyola que s'imposarà “democràticament” a la veu i la voluntat de les altres nacions. Esperar, doncs, que el nostre futur com a comunitat nacional dependrà del que fem a Madrid és aigua en un cistell. No dic que allà no se'ns hi ha perdut res, ben al contrari. Se'ns hi ha perdut tot, ho volem tot i ho tindrem tot, però no serà tan sols a partir de la nostra actuació allà, sinó malgrat aquesta. Hi ha coses que fan mal en escoltar-les, perquè de la sang en pots dir, però no te'n pots sentir. Però quan Alfonso Guerra, un dels nacionalistes espanyols més destacats, assegurava, després de la manifestació del 10 de juliol, que aquesta no tindria conseqüències polítiques, com així va ser, sabia de què parlava. Ens tenen apamats, de fa segles. Entre els catalans que aspiren a situar-se prop dels que remenen les cireres i imaginar-se que toquen poder, i els que volen ser-hi per fer soroll, el panorama no pot ser més patètic. O domesticats o marginals i quan algú tria un altre camí, un camí d'estat, la criminalització hispanocatalana és immediata i ja no l'abandona.

Amb Espanya no hi ha res a fer i no canviarà mai, perquè no vol ser diferent de com és, ja està bé com està. No dic que no hi hagi espanyols demòcrates, liberals, il·lustrats, amics nostres, però són tan absolutament minoritaris que representen amb prou feines una gota imperceptible en un oceà d'uniformisme. I no hi ha cap força política que representi un model d'estat en què ens puguem sentir còmodes, perquè hi puguem caber tal com som. J.L. Aranguren assegurava que els catalans teníem tota la raó, però a veure qui era l'espanyol valent que ho deia als seus compatriotes. Més recentment, en presentar-se l'Estatut nacional a Madrid, va fer-se una crida a l'altra Espanya i van acudir-hi tots els seus representants: Santiago Carrillo i la senyora. Acceptem-ho i no hi perdem més temps, energies i diners: no hi ha una altra Espanya. Per això desitjo que aquest sigui el darrer cop en què haguem de participar en unes eleccions espanyoles. A Madrid, hi hem d'anar, sí, però a fer turisme, a vendre i a visitar l'ambaixada.