Relativa i provisional moderació
Què se n'ha fet de tanta indignació, tanta cridòria i tanta pancarta amb versets apocalíptics que semblava que farien trontollar el sistema? El lleuger increment que s'ha produït dels qui renuncien a emetre un vot i dels qui abonen candidatures contestatàries era previsible, però es manté dintre dels límits de la irrellevància. Al capdavall la majoria de la gent va a votar, i la immensa majoria dels qui hi van continuen votant opcions convencionals. Això és prou significatiu sobretot quan s'observa que no s'han esforçat gens a incorporar candidats nous ni discursos trencadors sinó que en general tot eren cares conegudes formulant cançonerament les proposicions habituals. I de reformar el procediment electoral, com ara fent circumscripcions més petites o potenciant les eleccions primàries, ni se'n parla ja. S'imposa la conclusió que la gent, fins i tot en aquesta difícil conjuntura, es conforma amb l'ordenada alternança en els governs locals, autonòmics i estatals i que no somia substituir traumàticament les institucions vigents per assemblees tumultuoses que cancel·lin drets i llibertats. Que en prenguin nota els politicastres que s'afanyen a coquetejar amb el primer extremista que vocifera injúries contra els representants del poble, i els mitjans de comunicació que divulguen acríticament qualsevol acte de protesta sense pensar en les conseqüències —l'assalt al Parlament del juny passat ja els hauria d'haver obert els ulls—. Però això no vol dir que la gent no se'n sent, de les coses que passen, ni que ja li està bé que es facin manipulacions genètiques en el contracte social. Les eleccions a diputats i senadors de diumenge no són cap plebiscit sobre les retallades patides ni encara menys sobre les que vindran; el seu resultat decanta, això sí, una majoria a favor de la iniciativa individual i en contra de l'enginyeria col·lectivista. Més concretament, significa un aval, el temps dirà si excessivament optimista, a un liberalisme matisat de democràcia cristiana, i una pèrdua de credibilitat, qui sap si definitiva, d'una de les versions més demagògiques de la socialdemocràcia; perquè, ben mirat, donades d'una banda la imprecisió i la superficialitat del debat, i d'una altra la inexcusable subordinació a les polítiques dictades per la Unió Europea, de poca cosa més que de credibilitat personal han pogut dictaminar els electors.
