Volem el pacte fiscal

Trenta-sis dels 47 diputats al Congrés escollits diumenge per Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona defensen un millor finançament per a Catalunya. Ja sigui el concert econòmic (ERC), el pacte fiscal en la línia del concert (CiU), el pacte fiscal federal (PSC) o el pacte fiscal solidari (ICV). Només els 11 diputats del PP estan disposats a renunciar a allò que els seus homòlegs bascos defensen amb ungles i dents: el concert econòmic. El sobiranisme fiscal ha estat un reclam de CiU que ha tingut premi a les urnes, sumat a una defensa “dels interessos de Catalunya” que ha connectat amb uns votants que donaven per fet el tsunami del PP a l'Estat. Ara que Mariano Rajoy té la majoria absoluta més àmplia del PP, no s'hi val fer marxa enrere i és l'hora que el govern de Catalunya, amb CiU al capdavant però acompanyada per les forces del catalanisme, defensi l'aposta de la sobirania fiscal. Toca fermesa, i cal la unitat política que va faltar en la defensa aferrissada de l'Estatut. Si davant d'un PP envalentit el catalanisme plural no és capaç de fer pinya al costat del govern, que s'ho facin mirar els que aspiren a recuperar electorat perdut.

El repte és per a l'oposició, però també per als que governen, tan valents com són a l'hora d'anunciar retallades menys de 48 hores després de l'escrutini electoral. El president Artur Mas està legitimat per retallar, un cop rebut l'aval de les urnes. Però hauria de mesurar el tacticisme, perquè estèticament és molt lleig sortir amb la tisorada als funcionaris poques hores després dels comicis. De la mateixa manera que algú podria acusar Mariano Rajoy de cometre frau electoral per haver concorregut al 20-N sense explicar ni aclarir els seus plans de govern, d'altres podrien acusar CiU de posposar aquesta última mesura impopular únicament amb finalitats partidistes. La tisorada treta de la nevera o relativitzar ara el pacte fiscal al·legant una majoria absoluta del PP que ja sabíem que vindria, no generen confiança.