Triomf pagès a Brussel·les
El profund desencís de la pagesia catalana de Ponent al voltant de la superfície de reg aconseguit pel canal Segarra-Garrigues en la seva negociació amb els organismes comunitaris s'ha superat. És la culminació de la construcció del canal d'Urgell, ara fa uns 150 anys. El canal d'Urgell va transformar una zona de les més pobres de Catalunya en una àrea què, gràcies a la inversió de la tecnologia industrial aplicada en medi rural, ha esdevingut una de les zones agrícoles i agroindustrials de les més avançades del món. Un somni nascut en la Catalunya medieval que va haver d'esperar cinc segles per fer-se realitat.
Negociacions de tota mena, contactes i viatges en avió i tren amunt i avall, travetes dels funcionaris espanyols a Brussel·les –sí, sí, tal com han llegit–, més actituds d'ignorància i d'intolerància s'han vençut de forma absoluta. Com? Fent trepitjar especialistes dels més diversos camps com agrònoms, biòlegs o naturalistes de la Comunitat Europea, o enviats per ella. El nostre territori des del nord és difícil d'entendre en sumar les particulars condicions climàtiques i geogràfiques amb l'aprofitament de l'aigua de reg procedent del Pirineu per produir fruita o aliments per a les persones o el bestiar.
Gent convençuda de la seva feina, del més que necessari equilibri natural i territorial, entossudits en la factible convivència entre aus i els camps de la Segarra i les Garrigues regades per enfortir l'economia rural de comarques assedegades d'aigua. Per part catalana s'acceptaren totes les condicions que la UE dictà, això és, concentració parcel·lària i reg per pressió (aspersors, degotadors, pivots) en bé de l'eficiència, el disminuir el consum de l'aigua, les garanties en la producció i fer els cultius en un calendari més precís i ajustat. I el preservar de manera absoluta tota mena de fauna.
Els pagesos de les Terres de Ponent han aconseguit poder regar el 67,56% d'un total d'unes 81.000 hectàrees; la superfície que no es rega és de 18,11%, unes 13.000 hectàrees. Ara només cal ajustar l'equilibri ecològic que dictin la UE i Medi Ambient i la producció.
Són moments difícils per a tothom, és un mal símptoma que guanys i èxits indiscutibles en economia per al present i futur de milers de persones, en certa manera per tothom, doncs d'aquí surt ja ara més del 50% del consum d'aliments de Catalunya, no ocupin un lloc destacat en els noticiaris econòmics. Cal ser valents, mirar alt per no fer vols gallinacis. El Pirineu i el ponent lleidatà tenen el 70% dels recursos d'aigua, però poca indústria, el llevant català té indústria i poca aigua, i no cal ser gaire especialista per desitjar que hi hagi una entesa d'interessos.
El camp català necessita de la complicitat urbana i industrial, ha estat una mesura d'incalculable valor l'extensió universitària arreu del país, ha envigorit capital humà i saber. Gairebé 30 anys d'aquesta experiència està donant uns resultats excel·lents. Superada la distància, psicològica també, de medi rural i medi urbà, és l'hora de fer del país una xarxa completa de vasos comunicants. En comunicacions, cultura, aigua, economia, indústria, etc. La pagesia catalana –agrícola i agroindustrial– és una activitat econòmica sòlida; lluny de gent que s'empobreix, és un sector dels que més aguanta la crisi i més aporta en l'exportació. Un capital humà i social que només pot menystenir l'ignorant o el que actua amb mala fe. Per interessos polítics perversos.
P.D. Als pobles ens coneixem pel nom de la casa, el nom, malnom o motiu; pels cognoms, poc. Per això em vaig equivocar. O sigui que en Ramon Torres, Tremendo, el que li pertoqui. Aposta per l'energia neta des de l'agricultura, fa país i fa poble.
