Abans i després

Aquesta setmana s'ha demostrat que ni Mas ni Mas-Colell són ingenus. Han esperat fins l'endemà de les eleccions per anunciar un nou paquet de mesures restrictives que, d'haver-se fet públiques fa una setmana, probablement haurien provocat un descens del nombre de vots de la seva coalició. S'han alçat moltes veus indignades contra aquesta farsa electoral. Si són tan transparents i tan demòcrates, diu tot aquell que se sent estafat, ¿per què no van ser prou valents de dir les coses com són en plena campanya? ¿Per què, si era tan necessària i imprescindible una retallada tan colossal, no van accelerar els tràmits mentre el ciutadà decidia el seu vot? La resposta és òbvia. Hauria callat qualsevol polític que ocupés el càrrec que ocupen. Una cosa és ser honest i una altra de ben diferent és suïcidar-se davant la riallada general. ¿Hi hauria algun funcionari afectat per les mesures, algú a qui apugen l'aigua i la benzina, algú a qui faran pagar un tant per la recepta del metge, hi hauria algú, repeteixo, que en el moment de votar valorés la sinceritat per damunt de la tempesta que li queia al damunt? No em fan cap gràcia aquestes retallades, però hem de convenir que la política funciona d'aquesta manera i que seria tan ingenu haver confessat el fons de la qüestió en el míting final com ara ho és l'esquinçament de vestidures dels opositors davant les mesures del govern. O millor: no parlem d'ingenuïtat sinó de tacticisme, un valor que la política du al seu màxim nivell expressiu. CiU va ser silent i tàctica; i ara, l'oposició, és tàctica i cridanera. Perquè així són les coses. D'altra banda, entenc, per descomptat, la mala maror que ha generat el discurs postelectoral de Mas. És ben lícit que el ciutadà percebi que una cosa són les maniobres per accedir al poder o per aconseguir més nivells d'influència i una altra, de ben diferent, les accions que es duen a terme un cop s'ha consolidat la parcel·la que el poble cedeix a la classe política. I també és lícit que el ciutadà actuï aleshores amb ràbia, perquè entén (i acabem de viure un episodi que ho certifica) que tot plegat és una dansa cínica que es fa i es desfà amb indiferència de la ideologia de cadascú. Mentrestant, a Madrid, fins i tot callen després d'haver guanyat. Tot i que és ben cert que, en el cim de la indecència, van guanyar justament perquè callaven.