Els davantals

Porten davantals els científics, els metges, els arxivers, les dones de la neteja, els dependents de farmàcia, les esteticistes, els professors de física i química… Però, entre tots els que he citat, només les dones de la neteja solen portar davantals de colors. A vegades són roses; d'altres, blau cel; sempre de colors discrets. Em sembla també que, de totes aquestes feines, les dones de la neteja són les que s'embruten més sovint quan treballen (o els únics, perquè també hi ha alguns homes en el personal de neteja). En les altres feines, depèn. Però molt menys sovint. Avui, en tot cas, la moda és portar davantals blancs. S'ha posat tant de moda que cada cop hi ha més gent que en duu, en més oficis i més activitats laborals. Els últims que he descobert són els de la ITV on vaig haver de portar el cotxe fa uns dies. Objectivament, si penso en el que van fer, es podien embrutir poc. Però tots els mecànics duien davantal blanc. I és que els davantals fan respecte, orienten visitants, clients i usuaris, marquen també una distància i distingeixen.

Abans, els davantals eren l'expressió infantil dels uniformes. En duien els nois i les noies al col·legi. Es deia que així no hi havia diferències entre ells. Uniformitzaven. Avui, en canvi, sobretot diferencien. I són més efectius que un títol, perquè els títols –siguin universitaris o no– es claven a les parets, però generalment no es veuen. Els davantals, en canvi, els veu tothom. I donen una imatge d'eficàcia, de seriositat i de netedat. D'asèpsia. Com els uniformes, els davantals ajuden a fer creure que allò que ens diuen o allò que ens fa aquell que en duu un seria exactament igual si haguéssim anat a qualsevol altre lloc semblant. L'objectivitat no existeix, però, quan hi ha un davantal pel mig, sembla que sigui fins i tot possible.

Al pas que anem, aviat veurem alcaldes i presidents de tot tipus amb davantals. Paciència.