Pàtria o saqueig

Amb l'esfondrament del PSC, certificat a les eleccions del 20 de novembre, cau un dels pilars fonamentals de l'ordre espanyol a Catalunya. Ara caldrà veure com actuarà el nou dipositari d'aquesta ingent quota de poder, CiU, si serà coherent amb el desig de ruptura que li reclamen les bases (recordem que els crits més escoltats a la seu electoral de Convergència i Unió diumenge eren els d'“independència!”) o si, com ens temem, la federació passarà a assumir el relleu en el manteniment del citat l'ordre espanyol, aquesta vegada guarnit amb una pàtina nacionalista que dissimuli els pactes amb els poders de l'Estat.

Arriben senyals inquietants en diversos sectors que avisen sobre l'obertura de la veda en l'esquarterament del sistema públic per maximitzar els beneficis privats de les elits catalanes i de les espanyoles, la qüestió és si encara hi haurà una mínima gesticulació sobiranista (i un simulacre de conflicte amb Espanya que permeti retenir durant uns anys la bossa més patriota dels votants convergents) o si no caldrà tanta disfressa per traslladar a la dimensió política l'entesa que anhelen les altes instàncies empresarials i financeres senyores dels mercats captius i dels diaris oficials. ¿La maniobra serà prou matussera per apel·lar a l'interès nacional espanyol en el marc de la crisi i participar de la governabilitat de l'Estat a tenor del nou discurs dialogant d'un Rajoy que vol ser “el president de tots”? ¿hi haurà un pacte fiscal de fireta que el govern Mas oferirà a la societat com el pretext perfecte per permetre l'entrada de Duran al govern espanyol i desinflar les temptacions secessionistes?

Les preguntes poden bascular en l'arc de la macropolítica i de les relacions entre el PP i CiU, però també poden concentrar-se en la micropolítica, en el traspàs de poder en la funció de principal garant de l'ordre i reflexionar sobre si l'accés de CiU al govern de les institucions de les quals s'havia mantingut al marge durant molts anys ha suposat una glopada d'aire fresc que espolsi privilegis, abusos i corrupteles o, en un sentit contrari, ha mantingut i blindat els focus d'opacitat heretats del PSC.

En aquest capítol, gairebé mig any després de les eleccions municipals, ja comencen a amuntegar-se evidències que els nous governs renoven la confiança a una bona colla de buròcrates, gerents d'empreses públiques, personal que transita entre l'espectre difús del món privat amb finançament públic ben falcats en els respectius càrrecs en època socialista i ara confirmats sota mandat convergent. Difícilment perillarà l'oasi per part d'aquells que van ser-ne els principals promotors, amb l'única diferència que ara han passat a vetllar per la tranquil·litat de les aigües gairebé en règim de monopoli. Almenys, però, es podria demanar que les pràctiques de les noves administracions no fossin tan maldestres com les que van evidenciar els decrets dels anteriors presidents de la Diputació de Barcelona assignant sous a persones de la seva confiança política que havien cessat del càrrec. És clar que els canals de desviació de diner públic poden irrigar camps catalans encara més extensos si considerem la salut d'institucions de control com l'Oficina Antifrau en la qual es manté un alt càrrec imputat per un delicte de suborn, o la lentitud de la justícia a l'hora d'esclarir les responsabilitats penals derivades del cas Millet.

Però el principal banc de proves en el qual es podria expressar aquesta tendència encoratjada pel govern de la Generalitat i determinades administracions locals de desmantellar estructures públiques per disparar els beneficis privats (sota el pretext de l'eficiència, la modernització i la reducció del dèficit) és l'àmbit de la sanitat. Serà en el destí de l'Institut Català de la Salut i de la maniobra de trossejar la sanitat pública per obrir-la al capital privat el patró on comprovarem si l'acció de l'actual govern de la Generalitat es troba dirigida a satisfer els interessos generals del país (i si s'executa d'acord amb la legalitat) o si es perpetra una potineria de la qual uns pocs en trauran tacada a costa dels drets de la ciutadania. Aquí no sols estem parlant de retallades per aprimar el servei i alleugerir les finances de la Generalitat i de les administracions públiques catalanes, estem parlant d'un pla de repartiment de béns públics encobert pel debat polític general que pot ser de retòrica sobiranista en el millor dels casos o, directament, d'entesa amb Espanya sense pudor a fi que alguns poders de l'Estat també intervinguin en el repartiment del pastís (no oblidem que en alguns sectors, com ara l'energètic, a Catalunya ja hi vam perdre bous i esquelles en favor de grans empreses espanyoles en un procés de privatització que es va consumar durant els anys noranta sota l'ègida dels pactes del Majestic PP-CiU).

En qualsevol cas, caldrà estar molt atents a allò que s'esdevingui a la sanitat en la forma i en el fons, no sols perquè es pot convertir en el model generalitzable a d'altres àmbits del sector públic (ensenyament, universitats...) sinó perquè expressarà definitivament si la CiU triomfant parla de debò de transició nacional o està parlant en realitat d'altres coses.