Entrades i sortides

Els símpto­mes ja són ben clars; la per­sistència i la gra­ve­tat de la crisi en el nos­tre país comença a pro­vo­car el des­per­tar de les acti­tuds indi­vi­du­als i gre­mi­als inso­lidàries. L'herència social i psi­cològica de la nos­tra soci­e­tat ens ha por­tat fins a l'extrem que accep­tem sense cap escàndol amb quina faci­li­tat es trans­for­men les neces­si­tats indi­vi­du­als o de col·lec­tiu en res­pon­sa­bi­li­tats de tot­hom.

Segu­ra­ment bona part de culpa la tenen els que durant els dar­rers trenta anys ens han gover­nat, que per l'afany de caure bé han arri­bat a l'extrem d'irres­pon­sa­bi­li­tats inver­sem­blants. Un exem­ple: quan un col·lec­tiu es mani­fes­tava per no pagar els peat­ges d'una auto­pista i el govern cedia i n'alli­be­rava el paga­ment, d'això en feia una gran pro­pa­ganda. Però ningú deia, ni ningú adver­tia, que no s'alli­be­rava, que sim­ple­ment el cost l'assu­mia el govern amb càrrec als pres­su­pos­tos de Cata­lu­nya, i automàtica­ment el que supo­sava és que la gran majo­ria de cata­lans que mai pas­sa­ran per aquell peatge, i molts dels quals ni tan sols tenen cotxe, pagues­sin aquell peatge “alli­be­rat”. Doncs bar­ba­ri­tats d'aquesta mena han estat tan sovin­te­ja­des que ara ens tro­bem en un ver­ta­der col·lapse de les finan­ces públi­ques i amb una soci­e­tat mal acos­tu­mada.

Per alguns, el dia triat perquè el pre­si­dent ens anunciés el marc per on anirà el pres­su­post del 2012 no era l'ade­quat, sem­pre hi ha qui troba pèls arreu, però el que ningú pot igno­rar és que l'objec­tiu de dèficit per al 2012 és d'un 1,3% i ens pot agra­dar més o menys, però si aca­bem el 2011 amb un 2,4, la reta­llada, l'estalvi o com en vul­guin dir serà de l'1,1% i això vol dir més de 3.000 mili­ons d'euros.

I com dèficit vol dir que gas­tes més del que gua­nyes, si el govern vol pagar totes les des­pe­ses, aquest dèficit s'ha de cobrir amb endeu­ta­ment. El pro­blema és que avui qui pot dei­xar diners no se'n fia gaire de nosal­tres i en els millors dels casos ens els dei­xen a uns interes­sos molt alts, o el que és pit­jor ara, que no ens en dei­xen. I davant d'aquesta situ­ació crítica, les acti­tuds egois­tes em sem­blen inac­cep­ta­bles i gens solidàries. Tots podem tro­bar argu­ments de pes per defen­sar les no-reta­lla­des a qual­se­vol dels sec­tors afec­tats, però el més equi­ta­tiu és que si s'ha de fer es faci pro­por­ci­o­nal­ment a tot­hom. I dit això, m'agra­da­ria que el govern tornés a intro­duir l'impost de trans­mis­si­ons i suc­ces­si­ons, almenys men­tre duri la crisi, i no em ser­veix quan es vol jus­ti­fi­car que “només” es recap­ta­ven 70 mili­ons, perquè no és una quan­ti­tat gens negli­gi­ble i, a més, la pre­visió esti­mada de l'euro per recepta far­macèutica també és d'aquesta quan­ti­tat. I en aquests moments s'hau­rien de fer les dues coses. Em sem­bla poc ele­gant el des­ple­ga­ment que va fer TV3 sobre les seves reta­lla­des i alguns comen­ta­ris. És una prova més de la inso­li­da­ri­tat gre­mial que tenim en aquest país.

I en una situ­ació així, més que mai, s'ha d'evi­tar la poli­fo­nia gover­na­men­tal. L'endemà de l'anunci del pre­si­dent van ser espec­ta­cu­lars les dis­sin­to­nies i les inter­pre­ta­ci­ons per­so­nals, que algu­nes vega­des eren ple­na­ment con­tra­dictòries, que feien alguns alts res­pon­sa­bles polítics. L'esco­mesa és dura, i per tant neces­si­tarà molta con­fiança, i una con­dició impres­cin­di­ble és un mis­satge clar i únic. Amb tot i això, sem­pre hi haurà qui, com deia l'escrip­tor ale­many jueu Rahel Varn­ha­gen, “s'aferra a la fal­se­dat amb la passió que expe­ri­menta la veri­tat”. La veri­tat és clara, fins ara hem gas­tat ale­gre­ment anant a dema­nar crèdits per pagar les nos­tres ale­gries, ara hau­rem de viure amb el que gua­nyem del tre­ball, que en el fons és tor­nar a la filo­so­fia ben cata­lana del, com a màxim, fer que les entra­des siguin igual a les sor­ti­des i millor, si pots, estal­viar una mica.