Entrades i sortides

Els símptomes ja són ben clars; la persistència i la gravetat de la crisi en el nostre país comença a provocar el despertar de les actituds individuals i gremials insolidàries. L'herència social i psicològica de la nostra societat ens ha portat fins a l'extrem que acceptem sense cap escàndol amb quina facilitat es transformen les necessitats individuals o de col·lectiu en responsabilitats de tothom.

Segurament bona part de culpa la tenen els que durant els darrers trenta anys ens han governat, que per l'afany de caure bé han arribat a l'extrem d'irresponsabilitats inversemblants. Un exemple: quan un col·lectiu es manifestava per no pagar els peatges d'una autopista i el govern cedia i n'alliberava el pagament, d'això en feia una gran propaganda. Però ningú deia, ni ningú advertia, que no s'alliberava, que simplement el cost l'assumia el govern amb càrrec als pressupostos de Catalunya, i automàticament el que suposava és que la gran majoria de catalans que mai passaran per aquell peatge, i molts dels quals ni tan sols tenen cotxe, paguessin aquell peatge “alliberat”. Doncs barbaritats d'aquesta mena han estat tan sovintejades que ara ens trobem en un vertader col·lapse de les finances públiques i amb una societat mal acostumada.

Per alguns, el dia triat perquè el president ens anunciés el marc per on anirà el pressupost del 2012 no era l'adequat, sempre hi ha qui troba pèls arreu, però el que ningú pot ignorar és que l'objectiu de dèficit per al 2012 és d'un 1,3% i ens pot agradar més o menys, però si acabem el 2011 amb un 2,4, la retallada, l'estalvi o com en vulguin dir serà de l'1,1% i això vol dir més de 3.000 milions d'euros.

I com dèficit vol dir que gastes més del que guanyes, si el govern vol pagar totes les despeses, aquest dèficit s'ha de cobrir amb endeutament. El problema és que avui qui pot deixar diners no se'n fia gaire de nosaltres i en els millors dels casos ens els deixen a uns interessos molt alts, o el que és pitjor ara, que no ens en deixen. I davant d'aquesta situació crítica, les actituds egoistes em semblen inacceptables i gens solidàries. Tots podem trobar arguments de pes per defensar les no-retallades a qualsevol dels sectors afectats, però el més equitatiu és que si s'ha de fer es faci proporcionalment a tothom. I dit això, m'agradaria que el govern tornés a introduir l'impost de transmissions i successions, almenys mentre duri la crisi, i no em serveix quan es vol justificar que “només” es recaptaven 70 milions, perquè no és una quantitat gens negligible i, a més, la previsió estimada de l'euro per recepta farmacèutica també és d'aquesta quantitat. I en aquests moments s'haurien de fer les dues coses. Em sembla poc elegant el desplegament que va fer TV3 sobre les seves retallades i alguns comentaris. És una prova més de la insolidaritat gremial que tenim en aquest país.

I en una situació així, més que mai, s'ha d'evitar la polifonia governamental. L'endemà de l'anunci del president van ser espectaculars les dissintonies i les interpretacions personals, que algunes vegades eren plenament contradictòries, que feien alguns alts responsables polítics. L'escomesa és dura, i per tant necessitarà molta confiança, i una condició imprescindible és un missatge clar i únic. Amb tot i això, sempre hi haurà qui, com deia l'escriptor alemany jueu Rahel Varnhagen, “s'aferra a la falsedat amb la passió que experimenta la veritat”. La veritat és clara, fins ara hem gastat alegrement anant a demanar crèdits per pagar les nostres alegries, ara haurem de viure amb el que guanyem del treball, que en el fons és tornar a la filosofia ben catalana del, com a màxim, fer que les entrades siguin igual a les sortides i millor, si pots, estalviar una mica.