Fer el ridícul al Senat

No només perquè no hem après d'allò que més preocupava Josep Tarradellas del protocol i el sentit institucional, sinó perquè tendim a humiliar els nostres mandataris amb una duresa inexplicable. A tots els països civilitzats, els presidents disposen de pagues un cop han acabat l'exercici del càrrec. Dubto que ningú qüestioni que Rodríguez Zapatero tingui una pensió, un secretari i servei de seguretat, i que no hagi de pidolar un càrrec en algun consell d'administració. Els estats seriosos no deixen els seus presidents penjats quan pleguen. En tot cas, critiquem que expresidents amb cobertures dignes de l'erari públic acumulin càrrecs en empreses privades o treballin per a grups empresarials amb interessos tèrbols. Es va fer amb José María Aznar i Felipe González quan, en plena crisi, anaven sumant sous milionaris. I és lògic que així sigui. L'acumulació hauria d'estar penalitzada, i si els expresidents treballen en la privada no haurien de cobrar de l'Estat.

A Catalunya, el problema és que hem vilipendiat José Montilla pel fet de tenir despatx, secretari, cotxe, xofer i escorta. Amb Pasqual Maragall ho vam fer menys per les circumstàncies que tots sabem. Amb Montilla, o amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Ernest Benach, determinat catalanisme sectari i ètnic hi ha llançat tanta ràbia que s'ha posat en dubte que tinguessin dret a allò que els correspon per llei i que ningú –només el nacionalisme espanyol més ranci– negaria a Jordi Pujol. L'autoodi, la nul·la visió d'estat, el partidisme miserable i la demagògia populista atiada per la crisi han estat un còctel que han deixat Montilla i Carod en una situació inèdita. Ara que Montilla s'equivoca greument volent anar al Senat, potser que alguns facin autocrítica. Defensar pensions dignes per als presidents escollits democràticament no és popular, però sense pedagogia acabarem fent el ridícul, que és allò que Tarradellas deia que era l'últim que s'havia de fer en política. Una cosa que Montilla deu ignorar.