Cuelgamuros

Era el 1940 quan van començar les obres d'aquest conjunt faraònic. Si bé la Guerra Civil havia acabat el mes d'abril de 1939, la sang continuava vessant, dins Sefarad i a Europa. Pedro Muguruza, Diego Méndez, Juan de Ávalos, Ramón Lapayese, Santiago Padrós, c, Carlos Ferreira, José Espinós, Diego Méndez, Damián Villar... són els artífexs dels quals recorden els noms. Molts altres, presoners, convictes, hi van deixar el seu esforç, el seu treball, la pell, en un conjunt tan gran com macabre, el Valle de los Caídos. Amb els anys no sé si ara es pot definir com un martyrium col·lectiu (lloc d'enterrament d'un màrtir) o la tomba d'un faraó amb el seu seguici macabre.

La comissió nomenada pel govern Zapatero, a les portes del de Rajoy, recomana no tancar el complex funerari, però sí canviar de lloc la tomba de José Antonio i traslladar fora la de Franco. I proposa crear un centre de meditació aconfessional en homenatge als morts de la Guerra Civil. Certament Cuelgamuros ha de continuar en la memòria com Mauthausen, Auschwitz, Robben Island, els camps d'extermini de Cambodja, els gulags, els boscos de Katyn, Srebrenica, l'escola de mecànica de l'Armada Argentina, Sabra i Chatila... però enterrar Franco en un altre lloc no és crear un altre martyrium? No seria millor deixar-lo al Valle però entre els milers d'enterrats, en una ossera amb número com els altres? Així, la història finalment igualarà els morts de l'una i de l'altra banda, víctima i botxí.