Dante i Ulisses

Em pre­gun­tava fa pocs dies el direc­tor d'un diari, en una entre­vista, per què els clàssics són clàssics, i per què tenen avui tanta força com fa set o vuit segles, o vint-i-cinc. Perquè par­len magis­tral­ment d'allò que por­tem dins i no can­via, li vaig dir més o menys. D'allò que ens fa ser humans: “Fatti non foste a viver come bruti”, que diu Dante. Lle­gir els clàssics és, jus­ta­ment, una manera per­fecta de no “viure com les bèsties”, més encara en aquest temps que ens ha tocat, que pot ser tan bru­tal. La Divina Comèdia és humaníssima, i l'experiència vital dels humans, inclo­ses les experiències extre­mes, és el basso con­ti­nuo d'aquest con­cert i dels seus rit­mes i melo­dies. Atu­rem-nos, per exem­ple, al cer­cle vuitè de l'infern, ja molt lluny de l'entrada i dels cer­cles supe­ri­ors (els dels pecats més “super­fi­ci­als”, com la luxúria i la gola), i molt prop del fons abso­lut on resi­deix Satanàs enmig del gel, rode­jat dels con­dem­nats per traïció i per supèrbia. Atu­rem-nos al lloc on Dante i Vir­gili con­tem­plen un espec­ta­cle fas­ci­nant, els espe­rits dins de fla­mes que par­len, i on el poeta recrearà un dels herois més emblemàtica­ment humans de la història literària d'occi­dent: el viat­ger de l'Odis­sea, el para­digma de tots els qui, com Dante mateix, han tra­ves­sat mons i perills per aug­men­tar el seu cabal de conei­xe­ment. Els poe­tes viat­gers (el viu i el mort) con­ti­nuen cami­nant per roques i ponts, i se'ls acosta una d'aque­lles fla­mes ani­ma­des, que resulta ser Ulis­ses, l'heroi ple d'enginy, de tram­pes i de curi­o­si­tat.

Dante no havia lle­git l'Odis­sea (que en el seu temps era inac­ces­si­ble a l'Europa occi­den­tal), però a través dels autors lla­tins conei­xia la fama del seu pro­ta­go­nista, i ací demos­tra amb quina devoció l'admi­rava. Cer­ta­ment, l'ha de situar entre els con­dem­nats, perquè en la seua vida hi hagué frau i men­tida, i a més, amb l'engany famós del cavall va pro­vo­car la ruïna final dels tro­ians, ante­ces­sors mítics de Roma. Però li dóna la paraula exten­sa­ment, i Ulis­ses explica qui era. Ni més ni menys que un para­digma de les dimen­si­ons més nobles de l'espe­rit humà: l'home capaç de nave­gar cap a la mort, cons­ci­ent­ment, només per arri­bar a esten­dre el conei­xe­ment del món. En aquest final, que és una versió molt per­so­nal i poc canònica de la lle­genda, Ulis­ses no tor­narà mai a Ítaca, vint anys més tard, per resol­dre pro­ble­mes polítics i domèstics, matar els pre­ten­dents i final­ment pas­sar uns anys de vellesa tran­quil·la. Res d'això: ni pàtria, ni casa ni dona. En la genial invenció de Dante, Ulis­ses accepta un destí més alt que el retorn: el des­co­bri­ment, l'anar més enllà del món cone­gut, a l'altra banda de les colum­nes d'Hèrcu­les, i més enllà de l'horitzó de l'oceà. L'heroi antic ha vist ja tot el que es podia veure i algú havia vist abans, és vell i està can­sat, però con­ti­nua el viatge que no el durà enlloc, des­a­fia els límits impo­sats a l'experiència humana i, necessària­ment, troba la mort en el moment de trans­gre­dir-los. Però ha accep­tat el des­a­fi­a­ment, i aquesta és la seua gran­desa.

I ara acos­tem-nos al text. Apa­reix una flama doble, de dues banyes. El llen­guatge és pura­ment evo­ca­dor i nar­ra­tiu, i l'única difi­cul­tat per a un lec­tor actual podria ser la referència a Circe, amb qui Ulis­ses passà més d'un any, i a la supo­sició que va ser Eneas qui donà, més tard, el nom al lloc de Gaeta. La banya més gran de la flama començà a vacil·lar, com un foc quan és enves­tit pel vent, “i després, agi­tant l'extrem més alt / com si fos una llen­gua que par­lava, / llançà fora una veu, i digué: “Quan / vaig dei­xar Circe, que em va rete­nir / més d'un any per allà prop de Gaeta, / abans que Eneas li donés el nom, / ni la dolçor del fill, ni la pie­tat / pel meu vell pare, ni l'amor degut, / que hau­ria fet Penèlope con­tenta, / no van poder vèncer en mi l'ardor / que tenia de fer-me expert del món / i dels valors i vicis dels humans; / i vaig entrar en l'alta mar oberta / sol amb la nau i aque­lla com­pa­nyia / petita que mai no m'havia dei­xat”.

I ràpida­ment arri­bem al final: l'heroi exhorta els com­panys a con­ti­nuar pel camí de la mar des­co­ne­guda, a córrer cap al conei­xe­ment impos­si­ble, i lla­vors, fent ales dels rems, es llan­cen a nave­gar ja per l'hemis­feri sud, al llarg de cinc llu­nes, fins que tro­ben una mun­ta­nya altíssima, mis­te­ri­osa (serà pro­ba­ble­ment la mun­ta­nya del Pur­ga­tori, però no ho diu), i allà “algú” (Déu, el destí) deci­deix que s'ha aca­bat tot: sor­girà una tem­pesta de sobte, i l'onada sub­mer­girà el vai­xell i els ocu­pants ago­sa­rats: “Oh ger­mans”, els vaig dir, “que per cent mil / perills heu arri­bat a l'occi­dent, / a aquesta breu vigília dels sen­tits / que encara ens queda per apro­fi­tar / no li vul­gueu negar l'experiència / del món sense habi­tants, seguint el sol. / Recor­deu-vos de la vos­tra lla­vor: / no vau ser fets per viure com les bèsties, / sinó adqui­rint vir­tut i conei­xença./ Vaig donar als com­panys tan gran desig / de fer camí, amb aquest petit dis­curs, / que a penes si els podia rete­nir; / i, amb la popa girada a l'ori­ent, / dels rems vam fer ales per un vol boig, / sem­pre gua­nyant camí cap a l'esquerra./ ... ... Cinc vega­des s'encengué i s'apagà / la llum que es veu per sota de la lluna / després de tra­ves­sar el pas ter­ri­ble, / quan va sor­gir una mun­ta­nya, bruna / per la distància, i em semblà tan alta / com no n'havia vista mai cap altra. / La nos­tra joia aviat es tornà plor: / de la nova terra nasqué un gran vent / que va enves­tir el vai­xell per davant. / El féu girar tres vol­tes amb les aigües; / a la quarta, la popa es va aixe­car / i la proa baixà, com volgué un altre, / fins que damunt nos­tre es tancà la mar”. Defi­ni­tiu, i sense apel·lació pos­si­ble: la història nar­rada és tan bella i tan alta com els ver­sos que la con­ten.

La Comèdia de Dante és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i que ens trans­met –com l'Odis­sea– una experiència que té valor de veri­tat per a tots els homes, del seu temps i del nos­tre. Perquè, lle­gint Dante, ens ado­nem fins a quin punt és modern, i pre­sent en la lite­ra­tura moderna. El seu viatge és també el viatge de Leo­pold Bloom-Ulis­ses pels car­rers de Dublín, els seus con­dem­nats són també els con­dem­nats de Kafka, de Bor­ges o de Sar­tre: la llarga història que con­ten els seus ver­sos és ja per sem­pre part de la nos­tra història. Queda a part Bea­triu, i que­den els bena­ven­tu­rats: però sem­bla que en aquest món nos­tre la feli­ci­tat, la sal­vació, el paradís i la huma­ni­tat per­fecta, no són ja matèria literària. Una raó més per visi­tar i revi­si­tar els clàssics grans, per com­par­tir l'experiència que el món és encara sen­cer, i que podria no ser només infern o només pur­ga­tori.