Pumsa

Sorprèn que els ante­ri­ors diri­gents de l'empresa muni­ci­pal mata­ro­nina no hagin aixe­cat la veu, en saber que caldrà un pla de via­bi­li­tat amb la pos­si­bi­li­tat que es dis­mi­nu­eixi a la mei­tat la plan­ti­lla del per­so­nal pro­vo­cat per l'extra­va­gant deute, amb perill que un con­curs deixi en entre­dit la recu­pe­ració de certs patri­mo­nis històrics. No s'han enver­me­llit, ni tan sols jus­ti­fi­cat o dis­cul­pat. El des­as­tre és con­seqüència d'una gestió, que s'explica per l'estúpid suport d'uns elec­tes que pen­sa­ven que l'alter­nança democràtica mai es pro­dui­ria. Queda en mans dels futurs his­to­ri­a­dors locals apro­fun­dir sobre l'ori­gen i les cau­ses de com l'empresa muni­ci­pal d'urba­nisme es va anar con­ver­tint amb el pas dels anys en l'autèntic sot­to­go­verno mata­roní, per­ver­tint la fina­li­tat, ini­ci­al­ment llo­a­ble, de tenir un ins­tru­ment de desen­vo­lu­pa­ment urbà ràpid i eficaç en defensa de l'interès del comú, fins a con­ver­tir-se en el cui­ras­sat defen­sor dels pro­jec­tes de certs grups pri­vats davant l'admi­nis­tració, per fer uns ves­tits a mida, que el sas­tre con­sis­to­rial –i això que deien ser d'esquer­res– es limi­tava a tallar i empro­var. Dinàmica diabòlica, que en pun­xar la bom­bo­lla immo­biliària paga­rem entre tots. Els que havien pre­su­mit amb els balanços de l'empresa,  han que­dat uns muts i altres en mona­cal silenci, pre­o­cu­pats per la male­dicció bíblica de negar, abans que canti el gall, qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat.