EL TEMPS QUE FUIG
T'estimo
totes totes, la meva
virtut preferida
Un periodista em pregunta què és el que m'agrada més que em diguin. “T'estimo”, li responc sense dubtar gens. Sí: t'estimo és una bona frase, però sé que si quan entro a la botiga el flequer o la farmacèutica em diuen que m'estimen sonarà una mica estrany. Una de les maneres d'estimar que més valoro és ser amable. Vaig sentir fa temps, en una conferència, que el lingüista Sebastià Serrano deia que hem vingut a aquest món a festejar –a festejar!– i a cuidar els altres, i que la qualitat que valorem més les persones, fins i tot en les nostres parelles, és l'amabilitat. Té raó: l'amabilitat és la qualitat que em fa sentir més bé i més feliç i que més aprecio en totes les persones: les de casa, els companys de feina, els mestres –cal tractar també els alumnes, els petits i els grans, amb molta amabilitat–, els tertulians, les dependentes –ai, les dependentes: n'hi ha de superamables i n'hi ha que més aviat fan por!–, les doctores, els veterinaris, els taxistes... Si poguéssim ensenyar els nens a ser amables, és a dir, a ser cordials, afectuosos, a mostrar empatia i interès pels altres, a tenir esperit fraternal, a ser solidaris, a creure en les persones... aniríem molt més bé, perquè les persones amables fan que el món sigui més fàcil, més còmode, més alegre. Ja ho diu la dita: “Allò que som, allò és el món.” Si som amables, el món és amable. Si som mesquins, el món és un infern. Un món de persones amables seria un bon lloc per viure, no tindríem tanta angoixa, ni neguit, ni ens sentiríem tan sovint orfes, incòmodes i abandonats com ens sentim ara. Sí: l'amabilitat és, de totes totes, la meva virtut preferida. Fins al punt que si hagués de triar entre un independentista antipàtic i rude i un espanyolista afectuós i amable... Déu meu, espero no haver de triar mai!