L'observació i la percepció

L'eina bàsica per a la ciència és l'observació per diferenciar realitats físiques que aparentment són similars però realment són diferents. La capacitat d'observar i diferenciar porta a la síntesi i a la deducció: de l'observació d'una poma que cau l'home és capaç de deduir la llei de la gravitació universal i el concepte de força que explica l'univers i tots els fenòmens mecànics observables. L'eina bàsica de las arts és la percepció que impacta en els sentits i estimula la consciència, els sentiments i la intuïció, que no és altra cosa que percebre i entendre el que no és encara real i no es presenta com a tal. La intuïció és de fet entendre sense racionalitat que ho suporti. Semblaria a partir de l'experiència dels fets que l'economia que quantifica el model de la realitat física està més propera de la percepció lligada a les arts que de l'observació de la realitat lligada a la ciència. És paradoxal però és una realitat contínuament contrastada.

EL deute dels estats de la UE és en part públic, el que deuen totes les administracions, ajuntaments, governs regionals i govern central, i en part privat, el que deuen las famílies i les empreses. El deute, per comparar-lo entre estats ha d'expressar-se en base al percentatge que representa aquest respecte del PIB, és a dir, respecte de la riquesa creada per l'Estat per totes les seves activitats públiques i privades. El que importa no és tant quant es deu sinó quant es deu en relació al que es genera.

Del deute públic és l'espanyol el segon més baix de la Unió Europea, 62%, tret de Finlàndia, que té el 48%. El de Franca, Alemanya, Itàlia, Holanda i el Regne Unit varia entre el 63% d'Holanda i el 118% d'Itàlia; Alemanya i Franca tenen el 83%.

En deute privat és al revés, el deute espanyol és el més alt de la Unió, 284%, tret dels estats en rescat. El deute de França, Alemanya, Itàlia, Holanda i el Regne Unit varia entre Alemanya, que té el més baix, 164%, i Holanda, que té el més alt, 251%. Part del deute privat esdevindrà inevitablement públic quan els bancs hagin d'aportar els fons necessaris per cobrir els deutes impagats de les entitats públiques i privades que es declarin insolvents. Aquest deute té previsiblement un volum que farà que no pugui ser aportat més que pels estats però que és necessari cobrir per evitar la fallida dels bancs i en definitiva del sistema financer. Per tant, per conèixer el grau de solvència d'un estat és necessari conèixer el deute total, suma del deute públic i privat.

El deute total espanyol és el més alt, 345%, de la UE, el d'Alemanya és relativament baix, 241%, però el de França, Itàlia, Holanda i Regne Unit és molt similar i varia entre el 313% d'Holanda i el 306% de França.

Es poden derivar diverses conseqüències d'aquesta realitat observable, que no percepció. En primer lloc, que el deute públic espanyol és baix respecte dels estats de referència de la UE i per tant que no té suport de la realitat afirmar que el govern d'Espanya ha estat especialment malbaratador dels fons públics que ha gastat en excés o invertit sense control. En segon, que el deute total espanyol és alt però no singularment més alt, un 15,5% més, que la resta dels estats de la UE; i en tercer, que el deute total de la Unió és tan alt, 269%, com el del Regne Unit i els EUA, 312% i 278%, respectivament. Aquesta realitat contrasta amb una percepció radicalment diferent dels mercats, els que poden fer préstecs i comprar deute, que consideren solvents Alemanya, França i el Regne Unit i amb un alt risc d'insolvència Espanya i Itàlia, la qual cosa es tradueix en uns interessos del deute molt alts per als darrers i molt baixos per als primers.

La raó d'aquesta situació és en part política i en part econòmica. L'econòmica té l'origen en el baix nivell de competitivitat, el pes excessiu de la funció pública i l'alt nivell d'atur i de frau fiscal de les economies del sud que pesa sobre aquestes i dificultarà la recuperació i el retorn al creixement. La política és la dificultat dels seus governs, malgrat la feina ja feta més a Espanya que a Itàlia, per implantar reformes estructurals en polítiques fiscals, laborals i recerca, és a dir, un marc regulador que promogui la competitivitat i l'emprenedoria.

Hem doncs d'arribar a la conclusió que la mala percepció de la nostra economia pels mercats es deu més a la nostra dificultat de ser competitius, el futur, que al present, que no és gaire diferent per als diferents estats de la Unió. Demostra això per la via dels fets que l'economia és més una qüestió de percepcions que de realitats. Occident està massa endeutat i la manera de poder retornar el que devem és que l'economia creixi. Fem ara exactament la política oposada i hem assumit aquest nou paradigma de manera tan absoluta que la ciutadania té por i no condiciona las restriccions de despesa pública i de crèdit que els governs promoguin polítiques de creixement, sinó que accepta sense reacció la política de restricció que ofega l'economia i porta a la deflació. Com diu Krugman, que les pseudo-raons financeres no ens portin a acceptar polítiques que no creen riquesa ni creixement i que en altres circumstàncies mai no voldríem per a nosaltres i els nostres països.

Arribats aquí es legitima en economia fer-se la pregunta de qui beneficia aquesta política. La resposta no és evident però per entendre-ho, saber qui no beneficia hi pot ajudar. Ni la classe treballadora, ni els països més febles de la UE, sortiran enfortits d'aquesta crisi i és forca probable que en paguin la major part. En l'àmbit mundial i nacional és difícil sostreure's a l'evidència d'un reforçament de la dreta i del capital. En l'àmbit europeu la imatge Merkel-Sarkozy és massa propera a la solidesa conservadora del canceller Bismark i a la superficialitat desorientada de l'emperador Napoleó III.

Mentre el Regne Unit busca la seva pròpia ruta separada d'Europa continental com sempre ha fet des de fa quatre segles, caldria recordar sense ànim de revenja però amb la intel·ligència desperta, que el segle passat Alemanya va envair dues vegades Europa... Avui el control polític no s'aconsegueix a Occident a través de las armes i la guerra, sinó de l'economia i les finances.