El dol per Europa

Algunes i alguns brillants martells periodístics del progressisme passat de moda s'han dedicat darrerament a publicar càntics funeraris per una Europa que, segons deien, estava a punt de desaparèixer. Els obituaris eren potser una mica apressats, perquè, de moment, Europa s'ha salvat. Pels pèls, però s'ha salvat.

Les redactores i redactors de la necrològica han desplegat un ample ventall de metàfores i mals auguris, des de la trista sort de la donzella raptada per Zeus o el declivi global d'una Europa abans dominadora fins a la suposada enyorança de monedes antigues dels europeus farts del fràgil euro. Si havíem de creure els portadors del dol europeu, els alemanys s'enyoren dels marcs, els francesos dels francs i els grecs dels dracmes. Tot, ens deien, excepte l'euro, destinat a trontollar i restar com a trist record d'un somni fallit.

El problema és que la mort anunciada d'Europa potser acabarà per complir-se. La fèrria disciplina fiscal i pressupostària pactada a Brussel·les encara pot estimular la recessió. Les xifres del rescat bancari encara es poden revelar insuficients. El directori francoalemany que l'acord consagra encara pot fer figa. La marginació del Regne Unit i de la City londinenca encara pot acabar amb una victòria britànica davant del continent.

El que sembla clar és que els qui pagaran els plats trencats de la crisi no seran els qui la van provocar, sinó els humils ciutadans europeus. I ara ni tan sols faran falta coartades polítiques o ideològiques. Tots els sacrificis seran imposats per Europa i per salvar Europa. Potser acabarem per recordar una frase terrible que es va fer famosa a la llunyana guerra del Vietnam: “Vam haver de destruir Europa (i els europeus) per poder salvar-la.” Si aquest moment arriba, les autores i autors de les necrològiques es veuran reivindicats.