Nadal i Pasqua

Estàvem plenament convençuts que la nostra societat tecnòcrata, democràtica i políticament correcta estava en condicions de resoldre qualsevol problema, i no és així. Al contrari: aquest convenciment és tan infundat que constitueix un dels nostres principals problemes. No acabem d'assumir que la crisi actual és sobretot la nostra crisi: la crisi de la civilització europea, d'arrels grecoromanes i judeocristianes. La prova evident que la nostra societat no és cristiana es troba en la distància que separa l'abjecta pobresa d'una gran majoria i l'absurda riquesa d'uns pocs. No crec que sigui qüestió de bones intencions, que no falten, ni de bona voluntat, que tampoc no falta. Es tracta d'una corrupció més profunda, que manté l'statu quo del malestar general. El fariseisme s'ha instal·lat en la política i en la religió. En política, vivim en la convicció que, per tenir raó, basta negar que l'altre la tingui. Cada partit s'entesta a demostrar que la seva mentida és més versemblant que la dels altres. Anem de mentida en mentida. És per això que hi ha tanta violència política. La mentida, sostenia Gandhi, és la mare de la violència. I la mare de totes les mentides és la que ens diem a nosaltres mateixos. En l'Església, la nostra mentida és creure que l'Església és una bella sinècdoque, en la seva forma restringida: la part pel tot. Així, estimar el Papa és estimar l'Església. I estar al servei de l'Església, entesa com a institució, és estar al servei del regne de Déu i la seva justícia. I això no és veritat. L'Església tota ha d'estar al servei del regne de Déu. En un moment de crisi, l'Església liderada per Benet XVI s'hauria de posar visiblement al costat dels més necessitats. Deixar-se de tanta jerarquia i afavorir la llibertat d'esperit dels seus capellans i fidels. Però temo que no és així. Qui vulgui llibertat, se l'ha de prendre. La revista El Pregó rendia compte d'una Crida a la desobediència, signada per 329 rectors d'Àustria. Es manifesten en favor d'un munt de temes que l'Església jeràrquica manté acotats. Un signe del nostre temps. I l'esperança, com diu Climent Forner, que el nostre Nadal un dia sigui Pasqua.