Divisions infèrtils
Imaginem-nos que som d'Alaska o de Buenos Aires o de Villefranche-sur-Mer i tenim l'oportunitat impagable de conèixer el “cas català”, ja sigui gràcies a les imatges del Barça o a algun telenotícies despistat. I que prenem consciència d'un fet nacional diferenciat i d'una vocació d'autogovern ben profunda: tan profunda que deriva últimament cap a la demanda de plena sobirania. Com en altres comunitats nacionals amb situacions semblants, s'associarà aquesta reclamació de sobirania a un moviment polític més o menys organitzat, més o menys general, més o menys pluripartidista: en tot cas, a un moviment clarament identificable i diferenciable en el mapa geopolític. Si a més a més sabem una mica d'història i d'antecedents, també sabrem que el nacionalisme català s'organitza políticament a principis del segle XX i que és avui quan ha derivat cap a la consideració seriosa d'un pas secessionista. O sigui que vosaltres, els nacionalisme català, ara us plantegeu la independència.
“No”, de ben segur protestaran alguns. “No s'equivoqui, nosaltres no som nacionalistes: som independentistes”. L'habitant d'Alaska o argentí o francès evidentment preguntarà sobre la diferència entre una cosa i l'altra, i de ben segur que les trobarem: per començar són paraules diferents, fixi-s'hi, una comença per “i” i l'altra no. Però la resposta no és de diccionari: el que cal determinar és si hi ha una contraposició de dos moviments diferenciats, ben distingibles l'un de l'altre. La meva resposta és que no, i per això no em convenç l'argumentació d'en Jordi Armadans (en aquest mateix diari, el 3 de desembre passat) que proposa la meridiana distinció d'ambdues idees polítiques.
Argumenta Armadans que es pot ser independentista sense ser nacionalista, i aquí no vull que se'm malentengui: crec que és respectable sentir-se una flor silvestre sense sentir-se una flor. Però que sigui respectable (i fins i tot possible) no vol dir que sigui veritat, ni rigorós. Afirma ell que el nacionalisme posa la nació per damunt de tot, i això és el que faria possible el miracle: si tens altres coses al cap (la justícia, el medi ambient, etcètera) ja no cal que et consideris nacionalista. Vet aquí on jo crec que falla la teoria: parteix d'una base massa antiga. Perquè ser nacionalista avui no és incompatible amb preocupar-se ni pel medi ambient, ni per la dignitat de la dona, ni per la necessària compartició de la sobirania amb altres entitats supranacionals. Es pot ser nacionalista i, alhora, tota la resta. El que jo dic és el següent: en el nostre cas, l'independentisme no pertany a “la resta”. No és assimilable a la defensa dels drets humans o als drets de les foques o a la democràcia real o a la reforma del tractat de Lisboa. No és assimilable a tot això perquè és una derivació del nacionalisme, n'és una variant, o un fill, o un germà. Que agafa formes diverses, fins i tot poc identitàries, de poca militància lingüística, de poca bandera o de simple pragmatisme econòmic: però no és “una altra cosa”. No és aliè al moviment principal. Alguns en diuen catalanisme, jo crec que en rigor és el nacionalisme català. El nostre tenor viu més internacional, Josep Carreras, ja s'hi ha identificat amb totes les lletres. Sí, el mateix que deia “Visca Catalunya lliure” passant casualment per davant d'una càmera. Perquè en el fons tot és més simple: un pot dedicar la vida a matar el pare, i a diferenciar-se'n, però no pot destruir el seu propi ADN. Ni té sentit proposar-s'ho.
