Efecte Pavlov

Mirant la foto que mostrava el jurament de la presa de possessió com a senador de Montilla, la imatge –segurament tan irrellevant com el personatge– m'ha tornat un indigest regust. La coïssor és una mena d'efecte Pavlov d'una de les pitjors temporades de les nostres vides. Està bé que gent com el nou senador emigrin cap a zones que els són més còmodes. A Madrid podrà continuar la seva trajectòria després d'haver ocupat càrrecs autonòmics de responsabilitat a la sucursal catalana del PSOE. El que em fa regirar l'esòfag és la percepció nítida de la desembocadura a l'annus horribilis, aquella expressió rescatada per la reina d'Anglaterra per definir el 1992: amb el divorci de dos dels seus fills –entre ells l'hereu de la corona– i el terrible incendi del castell de Windsor. Acatant que qualsevol possibilitat de divorci no és només tangible sinó habitual, m'agradaria saber com qualificaria la reina anglesa aquest 2011. La guerra, l'atur, el desastre financer i, sobretot, la lleugeresa inconsistent de tot plegat fan que definir en poques paraules la situació sigui una empresa complexa. Alguns optimistes, a més, afirmen que el pitjor encara ha de venir, manllevant les màximes de la Segona Guerra Mundial i de Vietnam.

Potser tinc la memòria com la meva torradora de l'esmorzar, però intento comparar la situació actual amb els estats d'excepció, els assassinats polítics, l'atmosfera de cop d'estat i els canvis que vam patir els que vam viure la Transició. En aquell moment, però, les expectatives superaven la sensació de vertigen o de por. Ara, la sortida només augura una dèbil i indecorosa supervivència.

Amb la foto de Montilla no he salivat com el gos de Pavlov, però les connexions d'estímul i resposta m'han retornat aquesta agror, derivada no només del resultat lamentable on ens han abocat sinó de tot el procés decebedor de l'esquerra al poder. Al Senat, Montilla no serà tan perillós.