El cercle virtuós

Allò que abans anomenàvem crònica de successos i que ara no sabem exactament com definir segueix creixent i ocupant espai als mitjans de comunicació. No és només per una estratègia comercial que acostuma a donar rèdits per motivacions sobre les quals és preferible no reflexionar gaire, sinó també la conseqüència de les regles elementals de qualsevol comunitat humana. Alguna llei bàsica estableix que quan les societats es degraden i augmenta la pobresa i el desemparament, també augmenta la criminalitat. Tothom sap que és molt més difícil que t'atraquin a Hèlsinki que a Dakar, i a ningú sorprèn que siguin els veïns del Raval i no els de Pedralbes els que reivindiquin més policia als carrers. Però tot i ser una llei conegudíssima, no s'acostuma a tenir present quan fonamentem els nostres models socials. Parlo, és clar, de criminalitat de barri baix, no d'aquests elegantíssims lladregots que jutgen a València que justament troben els vents i les aigües propicis quan els negocis s'inflamen i els doblers fan dringadissa. A Olot, un home a qui li agradava disfressar-se de cowboy, un dia de fúria va sortir de casa arrapat a una escopeta i va desencadenar la tragèdia que aquesta setmana s'ha jutjat. Paranoia? Rancúnia? Deliri? La bèstia que encara s'agita a l'interior de molts éssers humans? Probablement de tot una mica, però també l'ombra d'un acomiadament, l'acorralament d'uns deutes, la desesperació d'un futur incert. No ho dic per justificar res, ni tan sols per parlar d'aquest tristíssim cas d'Olot, ho esmento com una mera descripció i per recordar això que sap tothom: a les societats empobrides creix la criminalitat. La gent abandonada a la seva desgràcia pot entendre que queda trencat el contracte social tàcit amb la resta de la societat i que tot és permès en la lluita per la pròpia sort. La frustració genera violència, i al nostre món estimuladíssim la frustració és el pa de cada dia. El campi qui pugui econòmic, la fractura social, les desigualtats o l'enduriment de l'administració legitimen el campi qui pugui en tots els àmbits. L'abandonament de les polítiques públiques crea malestar, ressentiments i inseguretat, i a la vegada la inseguretat afavoreix les formacions partidàries de la mà dura i de l'abandonament de les polítiques públiques, en un cercle que òbviament és viciós, però que alguns deuen considerar meravellosament virtuós, com aquell homenàs que ha accedit al govern de Badalona amb aires de pujar a un quadrilàter.

No sé què diuen les sempre rebregables estadístiques, però la percepció general és que s'incrementen el petits crims, els robatoris, els furts, les estrebades i que aquestes notícies, com sempre passa amb les males notícies, s'inflen i agafen volada. El de la seguretat deu ser un dret essencial, com la justícia, o la igualtat d'oportunitats, però malgrat l'òbvia relació que mantenen unes i altres, quan s'esdevé l'incendi la reacció natural és la d'avisar els bombers, encara que es tracti de bombers piròmans.