SOS, no deixem sol Mas
L'hora és greu i el país no està per continuar recorrent a la rifeta. El president Mas s'ha erigit en el mandatari més exemplar a l'hora de perpetrar retallades a tort i a dret, inevitables amb els ingressos a la baixa de la Generalitat i amb la caixa de cabals a les mans de Madrid. Feinada rai per pagar les nòmines, almenys això deia Oriol Pujol. Mala peça al teler per al “govern dels millors” que s'esforça per fer-nos participar resignadament d'un sacrifici dolorós i inajornable.
També és inevitable –val a dir-ho per ser justos– detectar la sensació d'una creixent improvisació i de recurs a la calculadora per quadrar els comptes públics. De ben segur que com s'ha dit manta vegada, el president no ho fa per gust. El govern català s'ha convertit en el campió estatal dels ajustos. Fins i tot les totpoderoses agències de qualificació en comencen a reconèixer els mèrits, també els votants, segons mantenia Mas en la seva lectura pública dels resultats del 20-N.
Els més entusiastes amb la mà ferma de Mas, ajustant les despeses als ingressos, no deixen de recordar que al president li brillarien més els ulls si en lloc de cops de tisora a tothora pogués inaugurar carreteres, hospitals o escoles. Dubtar-ho seria mesquí. Ho comparteixo malgrat la fe privatitzadora del conseller de Sanitat, Boi Ruiz, que es va estrenar amb la insòlita recomanació als ciutadans que ens afanyéssim a pagar una mútua privada.
La qüestió és que no hi ha cap més camí per revertir aquesta situació que incrementar els ingressos. A priori, hi ha dues vies. La primera, de caràcter pal·liatiu, correspon al govern i és incrementar la pressió fiscal. La lògica indica que seria exigible un esforç a les rendes més altes. Però aquest és un camí que CiU (i el PP) no volen seguir. La segona, més complexa, demana un embat amb Espanya. L'espoli fiscal (amb permís de la presidenta del Parlament) és el pitjor mal que tenalla la societat i l'economia catalanes. O hi posem remei o pinten bastos.
De fet, el pacte fiscal que promou CiU respon a aquesta evidència palmària. No sabem exactament encara què vol dir, o bé la semàntica ho diu tot: un acord per millorar les finances catalanes. Però ai las! De sistemes de finançament n'hem pactat en multitud d'ocasions, cada vegada millors. Però al final seguim on érem, a les mans de la bona voluntat de Madrid, que ja està tot dit.
En aquest punt, recordo què ens va dir Mas després de tancar l'Estatut amb Zapatero, a Catalunya Ràdio, en un cara a cara amb Joan Puigcercós que feia les delícies d'Antoni Bassas. Els ariets de CiU i ERC s'esbatussaven de valent als estudis de la Diagonal. Mas, defensant el seu acord i Puigcercós, blasmant-lo. La frase lapidària que em va quedar gravada al timpà va ser una sentència de Mas: “Ja no ens caldrà tornar a Madrid a pidolar diners.” Si em punxen no em treuen sang.
Mas té una llarga experiència. No endebades era el conseller d'Economia que va protagonitzar el darrer acord de finançament de l'era Pujol amb el PP. El millor de la història deien, el definitiu, si més no, sobre el paper. Francament, vistos els precedents faríem bé d'estar amatents i no deixar sol el president Mas, no fos cas que ens el tornessin a engalipar.
En la batalla pel concert econòmic –prou ja d'eufemismes com ‘pacte fiscal'!– o hi anem plegats o prendrem mal. Tots al costat del govern del país, amb el president al capdavant. Ara bé, no ens podem tornar a permetre ni que els d'allí ens tornin a donar gat per llebre, ni que els d'aquí ens facin passar amb raons.