Us vinc a ensenyar les notes

Imaginem-nos un noi de setze anys que no aconsegueix acabar el quart d'ESO. És un noi llest i passiu d'aquells que no troben motivació en els estudis, un cas clar de fracàs escolar. La tutora li recomana que ho deixi d'una vegada, que busqui un cicle formatiu a la mida dels seus interessos. Aquest pas generalment costa molt de fer perquè a ulls de molta gent, sobretot de la família, no accedir al batxillerat sembla un greuge. Imaginem-nos que la tutora l'orienta i l'encarrila cap a una formació professional adequada, i imaginem, finalment, que el noi ha emprès aquesta nova via i torna ara a l'institut amb les notes –bones notes– del primer trimestre a la mà perquè vegin que està molt content d'haver emprès el camí encertat.

Aquest conte de Nadal és rigorosament cert. Il·lustra l'essència de l'educació, una feina lenta i de llarg abast en què les notes no són l'aspecte més important. El resultat real és un conjunt d'intangibles que només es pot amidar al cap dels anys. Fins que no som adults no sabem distingir quins aspectes de la nostra educació han estat determinants perquè poguéssim desenvolupar les nostres capacitats i quines mancances hem patit. I només al cap dels anys tota la societat veu si va millorant de mica en mica el nivell general de formació del país.

L'educació és una tasca col·lectiva (tothom que té un nen o un adolescent a la vora incideix en la seva formació) i és també una feina de proximitat, de persona a persona. Quan l'alumne se sent atès individualment, quan veu que els mestres i professors s'interessen més per ell que per les seves notes, s'obre una via de comunicació que pot esbandir les angoixes del present i aclarir el futur. El cas que comento és el d'un noi que al mateix institut on es trobava engabiat, gràcies a una tutoria ben exercida hi va trobar l'alliberament. El miracle de Nadal és que ha tornat ara per explicar-ho a la tutora. Bones festes a tothom.