Visionaris i torrons
Un país es fa amb el que té en el dia a dia i en el que somia. Són els somiatruites, els bojos visionaris aquells que trenquen les barreres del seny i els límits de la prudència i envigoreixen el seu poble. Des del món polític, cultural, econòmic o social. El dia de Nadal de 1932 va morir Francesc Macià, l'home que era considerat un bufanúvols, el perfecte somiatruites, un Quixot allunyat de la realitat dels assenyats homes del catalanisme de la Lliga o dels republicans més variats. Uní consciències i gent, aquell exmilitar espanyol, que sabia d'Espanya el pa que s'hi donava, va sembrar amb llavors que encara avui són vives i n'han fet germinar de més fortes. Sempre el fruit ha estat la normalitat del catalanisme nacionalista que vol la plena llibertat. La independència, per raó de la justícia i el pes de la democràcia.
Abans fou en Prat de la Riba, el primer seny ordenador del país, el que tragué els industrials i burgesos catalans dels rancis i corruptes partits dinàstics de la Restauració. Posteriorment vingueren els resistents de tots colors, malgrat la fossa que deixà la Guerra Civil entre catalans. Una bestiesa condemnada al fracàs, afirmaven des de l'internacionalisme econòmic del capitalisme o l'ideològic del comunisme. I al final un altre cop la normalitat, qui marca el pas polític a Catalunya és el fet nacional, el poble, el sentit comú, el nacionalisme català. Sempre darrere una corrua de visionaris que feien país.
Ara fa 50 anys que unes persones bones impulsaren la Nova cançó. Glòria eterna per a ells!, que tant i tant han fet per a tots nosaltres. I fins avui la sintonia, amb tots els registres que es vulgui continua.
I fa uns tres anys un actor audaç, mordaç, atrevit i sovint desvergonyit, Joel Joan, impulsà l'Acadèmia de Cinema de Catalunya. I desfà pors, cerca complicitats i fa i refà la història. Ara ja són molts. Ens fan present a molts que la primera exhibició del Cinématographe Lumière es va fer a Barcelona cap al 20 de desembre de 1896 i que amb salts endavant i retrocessos fins al franquisme la indústria catalana era a Catalunya. Després, com ara amb els papers de Salamanca i la darrera actuació tafur del PSOE, tot va ser robat cap a Madrid. Però el país és tossut i sempre reneix un i altre cop. Com l'au Fènix sorgeix de les cendres.
Són moments difícils, però ara ningú pot fer de caïnita, de devorador d'homes, com es que diu fem els catalans. Avui el món català més ampli té urgència de persones que ens empenyin cap a l'horitzó més ambiciós. Fa 150 anys va aparèixer l'Orfeó Lleidatà; era un pas musical més enllà del que prèviament havien fet els Cors de Clavé, i hi són i fan, i sembren i fan créixer. Uns audaços creadors contra els ben assenyats. La llista seria inacabable, els primers que em vénen al cap van d'Òmnium fins a Joan Fuster o La Caixa, de l'Avui a El Punt, TV3, Catalunya Ràdio o Rac 1 o la UOC. I un etcètera sense fi.
Ens calen idees, projectes, somnis, propostes agosarades. Abans de dir que no és possible, cal fer confiança a aquestes persones creadores, que sumen. Seguint la seva petja hem guanyat els exèrcits més violents, els capitals més poderosos, els imperis més colossals. Tots els noms propis que he citat, situats en el seu context i temps, eren formigues contra elefants. En tots els casos s'han imposat amb la seva idea i perseverança, ho ha fet possible el mirar més enllà de l'immediat més evident. Saltant tots els obstacles, caient una i altra vegada i aixecant-se sempre sense defallir, anant a buscar el poble i la gent que a la llarga, sempre, sempre respon.
Encara es fa pesada la pujada per arribar al capdamunt, però avui, amb torrons i neules, continuem l'exemple il·lusionant d'aquells que demostraren i ens demostren que tot és possible.
