El nou govern espanyol

Un amic que coneix des de fa anys al que ha estat fins ara president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el definia com a “messiànic” i que era una persona que estava segura de “caure sempre de potes”. La trajectòria d'aquests anys de govern han demostrat que l'anàlisi que en fa l'amic és ben precisa, pel que fa al messianisme. No hi ha res pitjor que una persona que s'agradi ella mateixa i no dubti mai. I el resultat el tenim en la desfeta que ha provocat la seva gestió tant a l'Estat espanyol com al seu partit.

Els més propers a ell han de justificar la gestió presidencial demanant temps i amb l'esperança que la història li atorgarà el prestigi que ara no té. El més evident de la gran desfeta és que fins i tot el seus mateixos ministres el neguen, ministres que fins al darrer moment han format part del seu govern, com Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón. I, per poder sobreviure a la desfeta, neguen les bondats de la política de Zapatero, com si ells en fossin estranys. En política les derrotes sempre són orfes i el cinisme és impressionant.

Aquesta setmana s'ha girat full i Espanya ja té govern nou, un govern del PP amb majoria absoluta, i cal esperar que deixem per sempre els ajornaments de les decisions de les reformes imprescindibles, i es comenci a fer quelcom que aplani el camí per a una futura represa econòmica. De moment tant els ministres com l'organigrama tenen dues coses diferents a les que s'han produït fins ara: capacitat i cohesió, especialment en l'àrea econòmica. El fet que el mateix Mariano Rajoy es reservi la presidència de la comissió que coordina Economia, Hisenda i Indústria ja és una carta d'intencions de la importància que té per ell aquesta àrea, la qual, a més, ve avalada per l'augment de rang de secretari d'Estat d'Álvaro Nadal, que presidirà l'Oficina Econòmica de la presidència del govern estatal.

Aquesta oficina, que molt sovint en l'època de Zapatero s'havia convertit en un contrapoder i inspiradora d'operacions econòmiques de gran envergadura, feliçment fracassades, s'ha acabat. Un altre motiu d'optimisme és que els membres de l'equip econòmic ja fa anys que treballen junts en el programa que ara aplicaran i, per tant, això els permetrà actuacions ràpides. El govern de Zapatero va empantanar tants problemes i tantes reformes que eren imprescindibles que ara el factor temps és crític. Tots els ministres nous ja tenen deures, i un tema tant important com la recurrent reforma laboral té la data improrrogable del 7 de gener perquè la patronal i els sindicats arribin a un acord. I ja ens han anunciat el primer paquet de mesures per al proper Consell de Ministres, programat per divendres que ve. Seria bo entendre que moltes d'aquestes mesures que s'engegaran són reformes que fa molt de temps que ja haurien d'estar fetes i, segurament, si no fos que va anunciar l'anticipació de les eleccions, Zapatero s'hauria vist obligat a fer-les. Hem vist que avui les polítiques econòmiques, especialment si estem en la zona de l'euro, tenen molt poc marge per a la ideologia. I, quan les ideologies són incapaces de fer les reformes necessàries, són expulsades del govern i apareix llavors un tecnòcrata que irremeiablement acaba fent-les. Anar a contracorrent, per més indignat que s'estigui, és una actitud estèril i irreal. L'endeutament excessiu, com la droga, crea dependència i només podrem reocupar-nos havent passat per la síndrome d'abstinència i ja sabem que, tot i ser un procés necessari, és dolorós.

Atès que el calendari ha volgut que aquest article surti en el dia d'avui, els desitjo bon Nadal.