Cues d'any
Publicar un article a les acaballes de l'any no és pas una comesa fàcil, com tampoc no ho és posar un nom escaient a un gat. Hi ha, com si diguéssim, un plus de responsabilitat, en un cas i en l'altre. Així és que, després d'admetre aquest tàcit imponderable, i de valorar la conveniència de reflexionar sobre tal o tal altre tema (i, al capdavall, descartant-los tots per massa transcendentals), m'he inclinat per escriure un article sobre vaguetats, per no dir collonades. O potser no tant.
“He sortit aviat a voltar pels carrers / de la matinada, he mirat els horts / de la nit freda”, comença dient el poema Primer d'any, de Joan Vinyoli, dins el llibre Ara que és tard (no entenc per què en la magnífica edició crítica de la poesia de l'autor firmada per Xavier Macià desapareix l'adverbi aviat del primer vers: se'n trenca el ritme). Parlant de poesia: tampoc no entenc per què el premi Carles Riba, el més prestigiós de les nostres lletres entre els dedicats al vers, està tan mal dotat econòmicament. M'he esperat a afirmar-ho en un any, aquest 2011, en què dos bons amics meus han guanyat, respectivament, el Sant Jordi i el Riba: Sebastià Alzamora i Marcel Riera. La novel·la guanyadora –que enguany friso per llegir– s'endú la suma de 60.000 euros: el nostre guardó de novel·la més prestigiós justifica aquesta dotació. Ara bé, el de poesia, el Carles Riba –que en Sebastià va guanyar, per cert, ara fa tres anys–, només rep 3.000 euros, amb els quals el badaloní Marcel Riera podrà convidar a un cafè els seus molts amics, però difícilment podrà fer-ho a un àpat. És una vergonya colossal, un desficaci que clama al cel! Potser algú hi hauria de posar remei. Algú a qui correspongui de fer-ho, esclar. Amb el benentès, per descomptat, que l'augment en la dotació del Riba no s'ha de fer en detriment de la dels altres guardons del cartell, el Sant Jordi al capdavant.
Canvio de tema. Fa poc parlava amb el meu amic Joan Rendé, autor, entre altres obres importants, d'aquella portentosa novel·la que du el títol d'El barber violador. Com passa sovint amb aquest escriptor, la nostra conversa, que no té mai com a tema la llengua, acaba derivant en qüestions lingüístiques. El que sentim l'un i l'altre als carrers de Barcelona, però també, com més va més, als carrers de tot el país, de vegades ens fa gràcia i molt més sovint ens fa ràbia o ens causa estupefacció. L'altre dia ell va deixar caure una indicació molt intel·ligent: “¿T'has preguntat mai per què diem «S'ha declarat un incendi»? Declarar-se, pròpiament, és el que fa un noi davant la noia que li té el cor robat. O el que, almenys, feien els nois d'abans.” Quanta raó que té, en Rendé! “Sí, noi, això és com si ara a algú se li acudís que s'ha de posar de moda una expressió –que, d'altra banda, no tindria ni cap ni peus– com, posem per cas, «S'ha confessat una riuada». Al cap de quatre dies, tothom convindria que les riuades, i fins i tot els ciclons o les tempestes de sorra, no poden sinó confessar-se.” Això de la llengua no para d'evolucionar. No fa ni una setmana que vaig sentir per Catalunya Ràdio: “El conseller X no ha donat importància a les queixes del territori.” Jo vaig pensar: “Aquest pobre territori el fan anar com la xeringa de l'hospital. No m'estranya que es queixi. ¿Per què no deixeu en pau, desvalgut com està, aquest mot de territori? ¿Per què no el torneu al seu territori natal, d'on no l'hauríem d'haver fet sortir mai, reïra de bet?
Reprenc el poema vinyolià. “He pensat que faríem / alguna cosa junts: / inventarem un núvol / de foc? Desviarem un riu? / Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?”. Demà, cap a les dotze de la nit, tornaré a llegir, com faig cada any, aquest poema. Ni desviar rius, ni abaixar muntanyes, ni aturar el mar. El text acaba celebrant una meravella més alta: “Les mudes flors / d'un altre jardí, potser, / se'm tornaran paraules.” Les coses van molt mal dades, i l'any que encetarem demà passat encara es preveu pitjor. Però queda, mal pagada i minoritària, la poesia. No és un consol petit.
