Nou any, vells propòsits

Aeroport del Prat. Joves sense la més mínima aparença d'incapacitat o cansament, dones que proclamen amb el seu posat el pas diari pel gimnàs, suposats practicants de l'esport de fer turisme i curosos executius de maletí lluent i agenda atapeïdíssima s'apalanquen en la cinta transportadora aquesta que, de forma intermitent, intenta fer humà un aeroport inhumà. Com dins d'una vagoneta de runa que transita fins a l'abocador, semblen metàfores vivents de la nostra inanitat mental, de la majoritària acomodació matrixiana dels nostres ideals en un món on el risc heroic que tant diem admirar en els mites sols és part de la literatura o de la realitat de països que ara desperten, no moren. És cert que també la cinta de la transportació pot veure's envaïda per energúmens de la pressa, avassallants dels altres, ignorants de la comuna condició humana. Són a l'altre extrem, tan lluny dels herois com propers al perill que per a la comunitat suposa la supèrbia dels salvapàtries.

Fa temps que la justícia del terme mitjà ha deixat d'estar de moda. La condemna o la lloança tenen poc a veure amb la veritat i molt més amb l'interès de part: quina diferència hi ha entre el iot del Rei i els vestits de Camps? A més del volum, és clar. Quina diferència hi ha entre els pagaments que les grans empreses automobilístiques (les que fan xantatge als governs, amenaçant-los de marxar del país si no accepten els seus expedients laborals) van fer a Nóos i l'encàrrec d'un govern a certs despatxos professionals per fer d'agents immobiliaris del patrimoni públic que s'ha posat a la venda amb la desgraciada finalitat de fer cash (restada la minuta)? No m'agrada el tipus penal, hipòcrita i arbitrari, del suborn passiu impropi, perquè s'ha vist massa clar que sols s'aplica al personatge que concita totes les animadversions: les d'uns socialistes que no saben com desmanegar el poder popular a València, i les d'un PP que ha de vendre integritat massacrant, ironies del destí, el valedor valencià del Congrés tongo de València.

Quan serem capaços d'establir (a l'exemplar estil americà) que qui forma part de la cosa pública (inclòs el Rei) ha de referir anyalment els regals rebuts i el seu valor? I haurà de formar-ne part la cartera ministerial rebuda per l'única raó de ser fidelis canidus, trenta anys després de la primera nòmina rebuda en la política; o aquella altra que, argumentada sobre una carrera fiscal que ja fa lustres que no es recorda, ha permès pujar a una alcaldia més important que qualsevol ministeri la persona que haurà de protagonitzar l'operació urbanística més important en molts anys. Hauran de formar-ne part també els rèdits rebuts en forma de participació en canals televisius subvencionats, casualment, pels amics governamentals dels familiars.

Però és molt difícil que siguem capaços de demanar justícia, d'exercir amb valentia i dignitat els drets que ens corresponen, denunciant sense por la manca de llibertat, si no som justos amb nosaltres i amb els nostres defectes. Si no recordem que també les nostres idees poden canviar per un plat de llenties més o menys consistent, per no deixar de formar part de la pomada, o per aconseguir venjar-nos dels enemics. Si no fem examen de consciència sobre la porció d'avarícia, indolència o menysteniment del diferent que hagi pogut assenyalar les nostres conductes. No és gens fàcil mirar-se de front al mirall i dir en veu alta: “També jo m'he deixat arrossegar per la cinta mecànica de l'aeroport que és la meva vida.” Però ara que arriba un nou any podem tornar a repetir un vell propòsit: calibrar per quantes coses prescindibles hem estat capaços de vendre la nostra lleugeríssima i preuada ànima i afrontar la determinació de no fer-ho més.