“Lladres ocults”

Una de les primeres coses que s'aprèn en una escola de negocis és que a les empreses hi conviuen una munió molt important de “lladres ocults”; és a dir, ineficiències i despeses suprimibles que ataquen directament el compte de resultats. Sovint són despeses ben evidents però la inèrcia del dia a dia fa que un no les vegi. És per això que sol ser recomanable que algú, que no estigui immers en la gestió diària i tingui una perspectiva focal més oberta, revisi tots els processos amb l'ànim crític i d'estalvi. No és una tasca agraïda, perquè, encara que sembli estrany, els canvis sempre provoquen resistència, fins i tot aquells que serveixen per millorar. Però és una tasca imprescindible. I a més, una activitat que ha de ser constant.

Una de les conseqüències bones d'aquesta crisi serà que obligarà tothom, fins i tot en les famílies, a mirar de trobar aquests dispendis suprimibles per tal d'estalviar. I així com la majoria de les millors empreses fa temps que tenen introduït en la gestió aquesta persecució de les ineficiències i la dèria pels aspectes de millora, encara tenim molt de recorregut a fer, tant en moltes empreses com, i sobretot, en les administracions, on tot és per fer.

Aquests final d'any hem vist la magnitud de la crisi de la mateixa Generalitat de Catalunya i de molts ajuntaments que no tenen ni tresoreria ni pràcticament crèdit, i el poc que tenen, amb una prima de risc insuportable. Aquest fet em confirma una sospita, i és que hem perdut un anys, podíem haver fet molt més. Les administracions encara no han arribat a entendre que si no reaccionen anem cap a un col·lapse; que difícilment, si no ataquem aquests “lladres ocults”, la societat acceptarà que, en el millor dels casos, hagi de pagar la ineptitud i més endeutament amb primes de risc de 500 punts bàsics.

Aquesta setmana, l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, ens mostrava fins a quin punt tenim possibilitats d'estalvi. La regidora ens informa que deixarà de cobrar 24.000 euros anuals en concepte de dietes per assistir als plens de l'Ajuntament. L'alcaldessa de Sant Cugat cobra, com a vicepresidenta de la Diputació de Barcelona, 96.900 euros a l'any. No voldria personalitzar l'exemple amb ella, també ho ha fet l'alcalde d'Igualada, Marc Castells, i el de Castellar del Vallès, Ignasi Giménez, però la pregunta que ens fem és imprescindible: Quants polítics hi ha que cobren sobresous? Perquè quan es diu que es deixa de cobrar, per més que es justifiqui, vol dir que fins ara es cobrava.

Fa molts anys, fins i tot quan l'economia creixia molt, que a moltes empreses, quan els seus executius formaven part de consells de participades o estaven en llocs pel fet del càrrec que tenien, no cobraven cap incentiu, i la raó és molt clara: anava amb el sou. És per això que quan un alcalde cobra extres pel fet d'assistir als plens, em sembla tan sorprenent que m'estalvio el nom que li donaria per prudència.

I dic que hem perdut un any perquè la primera mesura que hauria d'haver pres el govern de Catalunya és tallar d'arrel aquestes prebendes, i les dels càrrecs de confiança que no se sustenten més que per pagament de favors. No és gaire moral ni coherent endeutar tot un país al 6% per pagar les nòmines dels funcionaris i per l'altre costat tenir màniga ampla amb aquests sobresous o amb contractacions que són innecessàries.

Si els dic la veritat, tinc poca fe que el 2012 ens porti un canvi d'actitud, si no s'imposa de fora. Els canvis són sempre molt difícils, i abans deixaran de pagar.