L'Iraq o la frustració

Fa uns deu anys vaig participar en un vol a Bagdad, el primer d'Iberia després de la primera invasió dels occidentals, tan savis i tan generosos, per alliberar l'Iraq del dictador que els presumptes alliberadors havien instal·lat en el poder. Recordo aquells dies intensos com un malson que –seré franc!– vaig mirar d'esborrar per sempre. Si mai no he gosat entendre misteris trinitaris, no entenia, per més que hi donava voltes, de què i de qui, els meus, o sigui els que tenim la barra de dir que traginem valors genuïnament democràtics, alliberàvem un poble, que tenia universitats de nota alta, passió per la lectura i riquesa de reis d'Orient, que portaven, a la cova de l'Hosanna, or (negre). Però l'Iraq existia i tornava a okupar tots els informatius. Aquell dia jo era a Leipzig, on hi havia Fira del Llibre i on jo havia de parlar dels llibres catalans. A la plaça de la ciutat va néixer i créixer una manifestació espontània dels que deien “no a la guerra”. Vaig començar a cridar: “Sagen wir: Nein!”, versió del Diguem no, de Raimon, que jo pensava comentar l'endemà. Moltes i molts s'hi van sumar. Començava un altre període històric per a una ciutat amb nom de conte i carregada d'històries menys perverses.

La setmana passada tenia lloc la retirada dels militars americans d'una ¿generosa? missió de ¿pau?. L'endemà, però, llegíem a la premsa que els EUA vendran armes per valor d' onze mil milions de dòlars (uns 8.500 milions d'euros) a l'exèrcit iraquià. Els que saben de què va tot plegat profetitzen que res no aturarà la guerra fosca atiada per tota mena de sectarismes, entre altres raons perquè el govern imposat ha volgut excloure sectors molt importants del país del procés polític. Tot plegat ens parla d'un procés frustrant, en el qual l'estratègia dels EUA no ha aclarit el panorama. I si els súbdits d'Obama ens repeteixen que 4.500 soldats americans han mort, al llarg del procés, com indica Sara Sánchez, “alguna hauria d'indicar a les productores dels mitjans de comunicació dominants que aquestes víctimes, tan lamentables, no són pas les úniques...” Voler-les silenciar, ¿invita a la reconciliació? Seguiré amb atenció el que conta la CEOSI (Campanya Estatal contra l'Ocupació i per la Sobirania de l'Iraq).