La incògnita de l'any 2012

Aquest és un any del qual molts s'atre­vei­xen a fer pre­dic­ci­ons. Un per­cen­tatge petit de vati­ci­na­dors cre­uen que segui­ran dos o tres anys en la mateixa línia que el pas­sat. Un altre grup pensa que encara no s'ha tocat fons i que la situ­ació empit­jo­rarà, i res­ten els que augu­ren que el 2011 ha estat la xar­nera del canvi i que, len­ta­ment, ani­rem millo­rant.

Estic d'acord que no estic d'acord amb ningú. És total­ment impos­si­ble avançar una opinió basada en què: en l'experiència? Quina experiència? La del crac dels anys 20 del segle pas­sat? Va ser un tip de riure com­pa­rat amb la crisi actual. Afectà els EUA pro­fun­da­ment, força els països veïns, molt menys Europa i gens la resta. Els que lla­vors tenien edat per viure i estu­diar el pro­blema ara tin­drien de 120 a 150 anys. Els nord-ame­ri­cans encara no han entès el que els va pas­sar. “Si som tan rics i el nos­tre poder econòmic es mani­festa més enllà de les fron­te­res i tenim l'habi­li­tat de man­te­nir les guer­res a distància, per què hem de tenir pro­ble­mes econòmics tan grans?”, es pre­gun­ta­ven. Ningú els ho explicà. Sols l'única expressió popu­lar i repe­ti­tiva, que per si sola no diu res: “Gastàvem molt més del que guanyàvem!” Tot­hom hi restà d'acord.

En no haver-hi referències d'aque­lla crisi i d'altres que han tin­gut lloc, els estu­dis econòmics són pures teo­ries que no tenen una base científica on recol­zar-se o resul­tats matemàtics per defi­nir-les. Un bon eco­no­mista, amb poques excep­ci­ons, coneix molt bé l'extensa nomen­cla­tura emprada pels sec­tors que giren entorn dels ele­ments econòmics, parla, escriu i els pro­clama amb sol­tesa i ampli­tud. Dic­ta­mina futurs empre­sa­ri­als, resol pro­ble­mes i endreça admi­nis­tra­ci­ons. Gau­deix d'un meres­cut pres­tigi i és res­pec­tat. No arriba, però, a cap con­clusió que li pugui ser­vir de referència per ami­dar i encai­xar la crisi actual. Els estu­dis de les pau­tes de com­por­ta­ment de pro­ducció, con­sum, comerç, indústria, banca, crèdits, borsa, expor­tació, impor­tació i altres no ser­vei­xen per dic­ta­mi­nar i pre­dir el futur. L'eco­no­mia no ha estat mai –ni ho serà– una ciència.

Com és pos­si­ble anti­ci­par-se a un pro­blema naci­o­nal d'un país que escull inep­tes per gover­nants, que difo­nen estats econòmics del país “arre­glats” a mida, sense cul­tura mínima –idi­o­mes– per rela­ci­o­nar-se, des­co­nei­xe­dors de les sub­tils teles d'ara­nya que encer­clen els països de segona, els jocs com­ple­xos de les sec­tes amb fina­li­tats obs­cu­res, finan­ce­res, és clar, i que comp­ten en pes­se­tes, perquè l'euro no l'aca­ben de pair. La crisi és com una riuada que arriba sense avi­sar, dura segons el que plou a les con­ques pro­pe­res, s'emporta tot el que s'atre­veix a obs­ta­cu­lit­zar-la i deixa al seu dar­rere un pano­rama inver­sem­blant. No hi ha experiències de les pas­sa­des: sols el record de les desgràcies. “Més, igual o menys que el 2011?” Vés a saber!