Carbó

No hi ha diners; i qui en té –segur, hi ha qui en té molts– no els treu del cau. Cai­xes i bancs sem­blen viure de la cari­tat del Banc d'Espa­nya, quan fins ara han repar­tit a pler divi­dends i blin­dat­ges als seus màxims direc­tius, men­tre Europa paga l'error d'haver acor­dat la uni­tat monetària sense abans haver con­vin­gut la unió econòmica i fis­cal. La desit­jada soci­e­tat del benes­tar ha cobert el seu cicle i ara caldrà rede­fi­nir el futur. Sense diners, és difícil pre­veure quina serà la con­fi­gu­ració de la soci­e­tat que és a la can­to­nada.

Tal­ment, comen­cem un any amb mol­tes incer­te­ses, i els pri­mers espe­tecs així ho con­fir­men. A l'Estat, al nou govern Rajoy no li ha tre­mo­lat el pols per ajus­tar impos­tos a l'alça, tot i haver afir­mat que no ho faria, i al nos­tre petit país el pre­si­dent Mas ha anun­ciat que con­ti­nu­a­ran les reta­lla­des. Com és pre­cep­tiu, l'opo­sició ja ha expres­sat les pro­tes­tes per­ti­nents, sense recor­dar que allà i aquí fa qua­tre dies era en el govern i pot­ser algu­nes res­pon­sa­bi­li­tats hi té, en els desa­jus­tos pres­su­pos­ta­ris. Un inici de calen­dari dur, en un any que es pre­veu molt com­pli­cat, però en unes coor­de­na­des on pot­ser cal­dria un gran pacte d'estat si es volen sal­var els mobles i ini­ciar la recu­pe­ració econòmica i social.

Qual­se­vol eco­no­mia fami­liar es mou en l'equi­li­bri entre ingres­sos i des­pe­ses, on quan n'entren cinc no se'n poden gas­tar sis: és la llei de la sub­sistència. Si el país és una gran família, no hi ha dubte que hau­rem d'accep­tar que les reta­lla­des són ine­vi­ta­bles. Reta­llar des­pe­ses és una decisió ina­jor­na­ble, però exi­geix un segon pas imme­diat: refor­mar l'estruc­tura que les genera. Aquest 2012 hau­ria de ser l'any de la reforma; una reforma feta des d'un ampli acord econòmic pre­si­dit per la volun­tat de tirar enda­vant l'eco­no­mia del país sense renun­ciar als com­po­nents soci­als i soli­da­ris neces­sa­ris per a un bon equi­li­bri del con­junt. Aquest és el repte, i hi ha dotze mesos per enda­vant per acom­plir-lo.

Sens dubte, aquest ha estat un any de carbó, i fins i tot els Mags l'han por­tat de lig­nit i no pas de sucre. Molts han fet mèrits per rebre el negre saquet i altres l'han tro­bat de retruc al balcó o al cos­tat de la fines­tra. Un regal massa negre per a un futur que no voldríem tan negre. Hau­rem de començar a tre­ba­llar per acon­se­guir que els pro­pers Reis siguin un xic més esplèndids.