Fora de l'illa

L'escrip­tora Ana María Matute creu que la infància és una mena d'illa on només hi caben els amics i la fan­ta­sia. En un moment deter­mi­nat el nen aban­do­narà l'illa, es llançarà al mar i el tra­ves­sarà nedant per arri­bar a la platja de la madu­resa. Matute, que tenia onze anys quan va començar la guerra civil espa­nyola, va dedi­car les seves pri­me­res obres literàries als infants que, com ella, havien vist bru­tal­ment inter­rom­put el període feliç de la innocència. Molts anys després, des de l'auto­ri­tat que li dóna una car­rera literària llarga i pres­ti­gi­osa, l'escrip­tora ha cri­ti­cat que actu­al­ment s'expulsi massa d'hora els nens de l'illa de la infància. És per això, diu, que hi ha tants ado­les­cents amb cara de nàufrag. És una reflexió si més no curi­osa en un moment que els peda­gogs i edu­ca­dors més aviat asse­nya­len en la direcció contrària i asse­gu­ren que la nos­tra soci­e­tat ha creat ado­les­cents eterns que es resis­tei­xen a madu­rar i a assu­mir les res­pon­sa­bi­li­tats que això com­porta. Per­so­nal­ment jo em vaig sen­tir fora­gi­tada d'aque­lla illa que Proust ano­mena el paradís per­dut el dia que vaig dei­xar de creure en els Reis d'Ori­ent. Durant uns anys vaig recor­dar l'aire que es res­pi­rava en aque­lla illa cada any, la nit del cinc de gener, veient i sen­tint la il·lusió dels meus fills encara inno­cents. Però la vida passa de pressa, ells han cres­cut i han dei­xat deser­tes les seves illes. Ara mateix es tro­ben nedant esforçada­ment al mar enca­bri­tat de l'ado­lescència. Quan els fills per­den la il·lusió dels Reis, els seus pro­ge­ni­tors patim una segona pèrdua. La caval­cada del dia cinc, sense un infant crèdul a la vora, esdevé una des­fi­lada més aviat per­tor­ba­dora i el matí de Reis no és més que una esforçada repre­sen­tació col·lec­tiva. Volem allar­gar la innocència. Volem man­te­nir la il·lusió. Volem creure en la màgia.

I aquest any ho volem més que mai. Aquest any que ens hem desit­jat els uns als altres un bon any nou en veu baixa, sense voca­lit­zar gaire, perquè ni nosal­tres matei­xos cre­iem que aquest desig es pugui com­plir. Els nos­tres gover­nants ens volen fora de l'illa i d'una empenta ens han llençat a l'aigua sense con­tem­pla­ci­ons. No estic pas dema­nant que m'enga­nyin, nedaré tant com pugui sense defa­llir, però no esta­ria mala­ment que ens per­me­tes­sin somiar que arri­ba­rem a una platja dau­rada on podrem des­can­sar i ser feliços.