Fugir cap al passat

Giorgio Agamben es respon al volum Què vol dir ser contemporani? que contemporani designa una tasca, implica un desafiament, que va més enllà de l'esforç per fer intel·ligible el present, “convoca a fer-lo habitable.” La frase, carregada de contingut, m'ha recordat, però, aquella mena d'epitafi que et trobaves a tots els calabossos de les comissaries i les presons de la Transició: “Vive ayer, que hoy es tarde”. ¿És possible ara el desafiament de ser contemporani o ens convindria desaparèixer de la realitat i tornar quan la situació s'hagi recuperat? No sé si és una pregunta retòrica o de covard, però quan passeges per la ciutat, la quantitat de desemparats que busquen als contenidors d'escombraries et trenquen el cor. La societat de l'opulència mostra ara el seu revers i tot plegat fa un tuf d'impostura monumental.

Com si ens trobéssim en una obra de ciència-ficció, el present convida a fugir-ne ben lluny. És curiós el procés d'extinció dels mitjans de comunicació, que es desintegren a un ritme tan accelerat com el de les empreses d'altres sectors. Mai en la història de la democràcia havíem vist la destrucció de tants mitjans, ni en els pitjors anys de la Transició, quan part de la premsa franquista es va tancar i, també, molts dels diaris que representaven l'esquerra clandestina d'aleshores.

El futur només s'interpreta des de la probabilitat de sortir de la crisi. Uns parlen del 2014, un altres del 2015, però dates tan llunyanes impliquen que ningú sap tan sols l'abast de la depressió, ni si encara ha tocat fons. Mentrestant, ens conformarem amb gaudir de les inclemències del temps, no perdre l'optimisme i defensar-nos d'un excés d'ansiolítics.