El gest de CiU

Ara corro el risc de quedar fatal amb l'audiència més de la ceba, perquè ser independentista i mostrar-se comprensiu amb el suport de CiU al PP en la votació de les primeres retallades del govern Rajoy resulta, pel cap baix, controvertit. Malgrat tot, penso que el gest es pot entendre. Es pot entendre perquè la situació econòmica és prou dramàtica. Una altra cosa és que en tot el paquet hi hagi mesures més o menys discutibles i més que menys qüestionables des d'un punt de vista social. Però, és clar, per aquesta banda no es pot pas acusar CiU de renunciar als seus principis ideològics generals.

Hi ha la qüestió nacional, també. El grup de Duran ha votat amb el principal botxí de Catalunya. Cert. Però fins i tot això es podria arribar a entomar. Perquè CiU actua sabent que, sense els seus vots, les mesures haurien estat aprovades igualment pel corró popular. No és un suport, doncs, sinó un gest. Per demostrar que sense força també es pot tenir seny. A partir d'aquí comença la possibilitat d'espatllar-ho. Un gest polític és una acció que es fa no només sense obligació de fer-la, sinó també sense necessitat d'haver-la de fer. Cas pràctic: ara ve l'aprovació del pressupost català. Si s'acaba pactant amb el PP semblarà que CiU, a Madrid, no hagi executat cap gest sinó una transacció. En posició, per cert, d'inferioritat. Això deixaria el llautó convergent al descobert. I, francament, no sé què hi guanya Catalunya evidenciant que té un govern captiu i desarmat. Costaria d'entendre com es pot pidolar un peix per al cove en un moment en què no només ens racionen el peix sinó que, fins i tot, ens volen prendre el cove.