EL TEMPS QUE FUIG
‘Si', de Kipling
Quan era jove estava de moda el poema Si, de Rudyard Kipling, un poema dedicat al seu fill John que tothom sabia de memòria i que parlava, ras i curt, de l'esforç, la constància i la tenacitat. Era un poema que m'agradava però m'encongia el cor, perquè presentava una visió tràgica de l'existència. Deia coses com ara: “Si ets capaç de veure enrunada l'obra de la teva vida i ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines; si trobes el triomf i la derrota, i els dos farsants tractes de igual manera...”, i acabava dient: “Teva és la Terra i tot allò que hi ha i, més encara: seràs home, fill meu.”
Ara és hora que algú faci una versió del poema adaptada al dia d'avui. Una versió que digui, per exemple: “Si pots aguantar la incertesa de no saber si cobraràs a final d'aquest mes, i entomar amb coratge la certesa de saber que no has cobrat; si pots anar a treballar i fer-hi bé la feina, amb rigor, amablement, sabent que hi tens els dies comptats; si pots, amb dignitat, passar-te a l'atur vint-i-dos mesos i enviar amb serenor, esperançat, el currículum que fa mil set-cents vint; si pots obrir amorosament els braços als teus fills que tornen a casa perquè no poden pagar el lloguer, i els dius que on mengen dos en mengen cinc; si pots esperar mesos i anys sense desesperar, suportant estoicament el dolor, que t'avisin per operar-te del maluc a la seguretat social; si tot i el desconcert et vas formant, i llegeixes i aprens, i no perds el delit; si pots encara lluitar sense defallir, amb més força que mai, per alliberar el teu país del jou fiscal d'Espanya; si estàs indignat però tot i això no abandones el teu dret de votar...” En fi, el poema hauria de dir tot això i molt més... I acabar no pas dient: “Seràs home, seràs dona...” sinó més aviat: “Seràs Shackleton, fill meu!”
(Pensant en els treballadors d'aquest diari.)