Esquitxos col·laterals

La setmana passada parlàvem de persones que orinen al carrer, com els gossos, i aquesta parlarem de persones que orinen sobre altres persones sense el seu permís, així de malament progressen els costums de l'espècie. Les guerres sempre deixen un paisatge de terror damunt el qual, ja és gros, hi ha vencedors capaços de trobar-hi plaer. És precisament això el que es veu a la cara dels marines gravats mentre s'alleugerien damunt el cadàver de tres enemics morts al camp de batalla de l'Afganistan: la satisfacció de descarregar la pixarada on primer havien descarregat la metralladora. Les imatges diu que han encès l'opinió pública nord-americana, que ja sabem que s'acostuma a encendre, no pas pel que passa, sinó perquè se sàpiga que passa, però no és cap novetat que l'Afganistan ha esdevingut el penúltim pipican on la tropa està autoritzada a escampar la ferum del terror. Canvien els escenaris, es repeteixen els excessos. Al principi de la invasió, els talibans van advertir els EUA que aquest seria el seu nou Vietnam. Veient les imatges de la incontinència urinària dels marines es pot dir que van fer curt i tot en la predicció. “Vam vacunar tots els nens del poblat”, explica el coronel Kurtz que Marlon Brando interpreta a Apocalypse Now, “i en tornar vam descobrir que els guerrillers els havien amputat tots. Una muntanya de bracets amb el senyal vermell de la punxada: l'horror.” Ben mirat, però, el més horrorós d'aquest nou episodi de barbàrie és la insensibilitat amb què tots plegats ens indignem amb la micció bèl·lica i en canvi acceptem amb naturalitat la massacre prèvia. O és que algú dubta què haurien contestat els talibans si els haguessin deixat triar entre la bala i l'orina?