Opinió

Temps de rebaixes

Hi ha actius que recuperaran el seu valor, però que ara poden ser una ganga

És temps de rebai­xes als comerços, però no em refe­reixo a ells. És temps de rebai­xes per a molts actius que no es tro­ben als pres­tat­ges de les boti­gues. És una de les con­seqüències de la crisi econòmica. No parlo tam­poc dels actius immo­bi­li­a­ris, que van ser un dels deto­na­dors de la situ­ació actual, amb una bom­bo­lla que va escla­tar fa tres anys. Els indi­ca­dors asse­nya­len que els preus dels habi­tat­ges i els locals de nego­cis encara no han bai­xat prou, en l'àmbit gene­ral. Els prin­ci­pals res­pon­sa­bles són bancs, cai­xes i grups immo­bi­li­a­ris, que se'ls volen ven­dre, però tenen encara capa­ci­tat de resistència per aguan­tar una mica més. Bai­xar més els preus supo­sa­ria comp­ta­bi­lit­zar unes pèrdues que els dei­xa­rien amb el cul a l'aire. I ja em per­do­na­ran la vul­ga­ri­tat. El Banc d'Espa­nya exi­geix a les enti­tats finan­ce­res unes pro­vi­si­ons equi­va­lents a les pèrdues latents que tenen, bé en forma de crèdit a cons­truc­tors, bé en immo­bles adju­di­cats a canvi de crèdits. És clar que hi ha molta diferència entre el valor d'un pis o una botiga al cen­tre urbà d'una ciu­tat i el d'una urba­nit­zació a mig fer, allu­nyada. Hi ha certs actius immo­bi­li­a­ris que s'ani­ran –es van– col·locant, si hi ha paciència i capa­ci­tat d'aguant, men­tre que d'altres es poden pas­sar direc­ta­ment al compte de pèrdues.

Quan parlo de temps de rebai­xes em refe­reixo a altres actius, que recu­pe­ra­ran el seu valor, però que ara poden ser una ganga perquè el seu pro­pi­e­tari se n'ha de des­pren­dre amb urgència. Aquell finan­cer bar­ce­loní del segle XIX, que es deia Eva­rist Arnús, i que va rega­lar el monu­men­tal rellotge que encara hi ha a la vella sala de con­trac­ta­ci­ons de la Llotja de Mar, reco­ma­nava als seus cli­ents que tin­gues­sin sem­pre liqui­di­tat sufi­ci­ent per poder com­prar alguna cosa interes­sant quan es pre­sentés una crisi d'aques­tes que arri­ben de tant en tant, des que tenim civi­lit­zació i progrés, i des que cre­iem que som més lles­tos que les gene­ra­ci­ons que ens han pre­ce­dit.

Són anys de risc i anys per acon­se­guir for­tes plusvàlues. Si com­pres títols del deute grec, per exem­ple, et poden pas­sar dues coses: que acon­se­guei­xis una ren­di­bi­li­tat del 35% anual o bé que per­dis el 70% o el 80% del capi­tal. Hi ha fons d'inversió, que gua­nya­ran força diners pre­nent ris­cos tan limi­tats com els de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, l'Estat espa­nyol i italià, que paga­ran el 100% del que deuen. Però m'interessa més des­ta­car les avan­tat­jo­ses ope­ra­ci­ons que poden fer els que tenen capi­tal dis­po­ni­ble amb la com­pra de par­ti­ci­pa­ci­ons en empre­ses peti­tes i mit­ja­nes que es tro­ben ofe­ga­des perquè el sis­tema finan­cer no finança ni tan sols el capi­tal cir­cu­lant. Són empre­ses que esta­rien molt cotit­za­des en altres moments, però que ara estan amb l'aigua fins al coll, no per culpa seva,
sinó de la maleïda crisi.

Podem com­prar o podem ven­dre. A Cata­lu­nya li pot pas­sar el mateix que a Israel, com explica el con­se­ller d'Eco­no­mia i Conei­xe­ment, Andreu Mas-Colell. Hi ha talent, hi ha espe­rit empre­ne­dor, té empre­ses amb futur, però els seus fun­da­dors les venen abans que es facin grans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.