Temps de rebaixes
És temps de rebaixes als comerços, però no em refereixo a ells. És temps de rebaixes per a molts actius que no es troben als prestatges de les botigues. És una de les conseqüències de la crisi econòmica. No parlo tampoc dels actius immobiliaris, que van ser un dels detonadors de la situació actual, amb una bombolla que va esclatar fa tres anys. Els indicadors assenyalen que els preus dels habitatges i els locals de negocis encara no han baixat prou, en l'àmbit general. Els principals responsables són bancs, caixes i grups immobiliaris, que se'ls volen vendre, però tenen encara capacitat de resistència per aguantar una mica més. Baixar més els preus suposaria comptabilitzar unes pèrdues que els deixarien amb el cul a l'aire. I ja em perdonaran la vulgaritat. El Banc d'Espanya exigeix a les entitats financeres unes provisions equivalents a les pèrdues latents que tenen, bé en forma de crèdit a constructors, bé en immobles adjudicats a canvi de crèdits. És clar que hi ha molta diferència entre el valor d'un pis o una botiga al centre urbà d'una ciutat i el d'una urbanització a mig fer, allunyada. Hi ha certs actius immobiliaris que s'aniran –es van– col·locant, si hi ha paciència i capacitat d'aguant, mentre que d'altres es poden passar directament al compte de pèrdues.
Quan parlo de temps de rebaixes em refereixo a altres actius, que recuperaran el seu valor, però que ara poden ser una ganga perquè el seu propietari se n'ha de desprendre amb urgència. Aquell financer barceloní del segle XIX, que es deia Evarist Arnús, i que va regalar el monumental rellotge que encara hi ha a la vella sala de contractacions de la Llotja de Mar, recomanava als seus clients que tinguessin sempre liquiditat suficient per poder comprar alguna cosa interessant quan es presentés una crisi d'aquestes que arriben de tant en tant, des que tenim civilització i progrés, i des que creiem que som més llestos que les generacions que ens han precedit.
Són anys de risc i anys per aconseguir fortes plusvàlues. Si compres títols del deute grec, per exemple, et poden passar dues coses: que aconsegueixis una rendibilitat del 35% anual o bé que perdis el 70% o el 80% del capital. Hi ha fons d'inversió, que guanyaran força diners prenent riscos tan limitats com els de la Generalitat de Catalunya, l'Estat espanyol i italià, que pagaran el 100% del que deuen. Però m'interessa més destacar les avantatjoses operacions que poden fer els que tenen capital disponible amb la compra de participacions en empreses petites i mitjanes que es troben ofegades perquè el sistema financer no finança ni tan sols el capital circulant. Són empreses que estarien molt cotitzades en altres moments, però que ara estan amb l'aigua fins al coll, no per culpa seva,
sinó de la maleïda crisi.
Podem comprar o podem vendre. A Catalunya li pot passar el mateix que a Israel, com explica el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell. Hi ha talent, hi ha esperit emprenedor, té empreses amb futur, però els seus fundadors les venen abans que es facin grans.
