Estalvis captius

M'agradaria equivocar-me, però acabaran sent milers. Parlo de les víctimes –sí, víctimes– d'unes operacions financeres que prometien beneficis i disponibilitat i han acabat en paper mullat. Durant un temps han donat un bon rèdit i s'han recuperat els diners quan el propietari els ha reclamat. Ara, però, quan caixes i bancs els han informat que no poden disposar dels seus estalvis, s'han adonat que allò que consideraven un simple dipòsit és en realitat un producte financer amb uns riscos que mai no haurien acceptat.

Hi ha gent, n'estic segur, que fa veure que no ho va entendre, el que feia. Però en la majoria dels casos la sorpresa i la incredulitat són sinceres i plenament justificades. En allò que s'escolta aquest dies a la ràdio s'albira l'existència de milers i milers de persones, persones grans, que tenen immobilitzats els seus estalvis sense haver comès cap altre pecat que el de refiar-se d'uns empleats de caixes i bancs en els quals havien dipositat tota la confiança. És igual el que digui la lletra petita, quan no es té capacitat o coneixements per comprendre-la.

Per a moltes d'aquestes persones, els 6.000 o 24.000 o 50.000 euros que tenen immobilitzats o potser total o parcialment perduts, tenen més importància, en depenen més coses, que dels centenars de milers, en alguns casos milions, que cobren cada any determinats directius d'aquelles caixes i d'aquells bancs. Ningú no entonarà cap mea culpa? A ningú no li caurà la cara de vergonya? I, sobretot: ningú no obligarà a alliberar-los, aquest estalvis captius?