Fraga

Fraga no es pot comparar amb Carles Sentís, ni amb Martí de Riquer, ni amb cap dels nostres col·laboracionistes, com veig que fan alguns catalans per exculpar-lo. Tampoc no crec que fos un home més popular que important, com ha escrit algun columnista no nacionalista, per salvar l'honor d'Espanya. Fraga és la vergonya de la Constitució i l'explicació d'aquest miracle espanyol que ha resultat ser un miratge. És la prova que un país és un sentit de la justícia i que el passat cal afrontar-lo perquè, si no, passa factura, per més que amaguis la porqueria sota les catifes. 

Reformista era Conrad Adenauer o Adolfo Suárez, Fraga és el paradigma d'una democràcia de fireta en què Esperanza Aguirre es pot presentar com la Margaret Thatcher espanyola tot i ser una paròdia dels valors que representa la mítica Dama de Ferro. Fraga és el ressentiment contra Catalunya, el símbol de la permanència de la dictadura dins la democràcia i l'explicació d'una esquerra espanyola que venent-se per quatre engrunes de poder durant la Transició s'ha vist condemnada a la inconsistència, la gesticulació i el populisme. 

Fraga és el motiu pel qual la independència de Catalunya és una necessitat i no una alternativa. És aquesta Espanya fatxa que tractava Joan Fuster de nazi i li posava bombes a casa. Tot el que els espanyols li han perdonat, sobretot l'hi han perdonat pel que Franco va fer amb la nació catalana. És per això que avui Rajoy pot dir que Fraga va ser un home exemplar i que Rubalcaba ha declarat que va ser un servidor públic impecable. El ministre que va dir a l'editor de Josep Pla que havia agafat el fusell per acabar amb el separatisme català i que si calgués tornaria a agafar-lo ha mort just a temps per no veure les conseqüències dels seus actes. La seva biografia la pagarem nosaltres, Espanya, aquest gran Estat fet amb la pasta dels còmplices i dels gallines.