El poder de l'abstenció

Abs­te­nir-se, per a qual­se­vol ciu­tadà, és poca cosa més que llençar el vot a les escom­bra­ries. Té l'avan­tatge, això sí, que no pro­voca molèsties: fins el des­plaçament al col·legi elec­to­ral resulta inne­ces­sari. Però, per a les senyo­res i els senyors dipu­tats, l'abs­tenció és tota una altra cosa.

Amb un govern sense majo­ria abso­luta, poquíssi­mes vega­des l'abs­tenció és un vot neu­tre: sem­pre, o gai­rebé sem­pre, és equi­va­lent a un sí o a un no. Posem d'exem­ple els pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat per al 2012. Con­vergència no neces­sita el sí de ningú més ni per donar llum verd a la seva tra­mi­tació ni després per apro­var-los; sola­ment li cal que algun dels altres grups impor­tants del Par­la­ment opti per l'abs­tenció, decisió que faria impos­si­ble la victòria dels que hi estan en con­tra. Aquesta mateixa abs­tenció tin­dria un efecte con­trari si l'aval par­la­men­tari als comp­tes del govern exigís no una majo­ria sim­ple, com passa ara, sinó la majo­ria abso­luta que reque­rei­xen algu­nes deci­si­ons.

Ja es veu, doncs, que els dipu­tats tenen la facul­tat de dir sí o de dir no sense mullar-se, que sense mani­fes­tar-se explícita­ment a favor o inequívoca­ment en con­tra poden apro­var una llei o fer-la caure. Quin estrany poder, aquest de l'abs­tenció par­la­mentària, que necessària­ment ha d'exer­cir-se, això sí, asse­gut a l'escó, atent a les indi­ca­ci­ons del cap de files i pre­ment el botó ade­quat. Vaja, que no s'hi val, que­dar-se a casa.